La rifa

Des que es va decretar el confinament, no he deixat d’anar ni un dia a treballar a la residència d’avis. El meu torn comença a les sis i no paro quiet ni un moment fins a les dues. A primera hora cal netejar –millor dit, tornar a netejar– els espais comuns, revisar les pautes de medicaments i comprovar que a la cuina no hi falti de res. Aprofitant l’avinentesa, faig un cafè ràpid amb la Montse i la Dolo, que fumen d’amagatotis al cel obert. Acte seguit, anem despertant els residents. Els ajudem amb la higiene diària, els estiraments i la roba. Després els duem al menjador i, quan han acabat d’esmorzar, els acompanyem a la sala on tenen els diaris i els jocs. Sobre les deu del matí, comencem a preparar la rifa del migdia, que s’ha convertit en el moment més esperat de la casa!

Poseu-vos a la nostra pell: els avis no poden estar a menys d’un metre i mig de distància –només fem una excepció amb uns que començaven a festejar–; convé que toquin poques coses perquè no tenim temps d’anar-les desinfectant una vegada i una altra; diversos professionals que venien a fer-los activitats han caigut malalts o han quedat confinats a casa seva; estan terminantment prohibides les visites de familiars... Els cuidadors –perdó, els auxiliars de geriatria– vam veure clar que havíem de reaccionar perquè ningú no perdés ni un bri d’agilitat mental durant els temps difícils que es veien a venir. I perquè els avis no ens veiessin com astronautes, amb bates i màscares de protecció, sinó com les persones de carn i ossos que continuàvem assistint-los. Així que ens vam empescar la idea de la rifa, que ens ha fet sortir als diaris i a la tele –a fe que no buscàvem cap notorietat, eh?

Entre un quart d’onze i tres quarts de dotze, els cuidadors –els auxiliars de geriatria, vull dir– fem la feina habitual: acompanyar residents al servei, fer-los caminar per torns, treure al jardí els que van amb cadira de rodes perquè els toqui una mica el sol... Però amb una particularitat, que ha de ser irrepetible: per exemple, la Montse avui duia un mocador vermell nuat al colze esquerre, en Miquel cada cinc o sis minuts quedava immòbil fins que corríem a donar-li corda, la Dolo portava amunt i avall un pal de fregar, l’Ernest caminava de perfil, com si hagués sortit d’un geroglífic egipci i jo duia els mitjons per fora dels pantalons. Han de ser peculiaritats poc òbvies: de vegades a nosaltres mateixos ens costa endevinar quina estan fent els companys! I encara ens costa més recordar-la quan, a tres quarts de dotze en punt, l’abandonen! Quan toca l’àngelus –és una residència d’hermanas−, posem tothom en dues rotllanes concèntriques a la sala de lleure –sí, és clar, tot respectant les distàncies− i comença la rifa pròpiament dita. Donem un cartronet als avis i àvies. Cada cartronet té cinc files, amb els nostres noms, i cinc columnes amb les lletres A, B, C, D, E. En Miquel, que té una veu de tro –la major part dels avis sordegen− anuncia el primer nom i proposa cinc activitats més i menys estrafolàries: “duia un nas de pallasso”; “portava ales d’àngel”; “tenia un singlot molt sorollós”; “se li veien els mitjons per fora dels pantalons”; “volava sobre una escombra, com una bruixa”. Enmig de les riallades, hi ha avis que marquen ràpidament la creu que els sembla –molt sovint la correcta, perquè no ens han perdut de vista!–; altres més desmemoriats s’ho rumien una bona estona; a alguns els hem d’ajudar perquè no s’hi veuen bé... Qui encerta les cinc caselles guanya el premi, molt valuós: triar el canal de televisió que mirarà tothom després de la migdiadeta! (la sèrie o la pel·lícula del dia, vaja). Si hi ha dos o més guanyadors, sortegem l’elecció de la programació d’altres franges horàries –poques, de fet, perquè els residents a les deu són a dormir!

La directora està molt contenta amb aquesta iniciativa. Va ser ella qui, després de felicitar-nos emocionada, va trucar els mitjans, subratllant que la idea havia estat ben nostra, que ella no hi havia tingut res a veure. Només ens ha demanat que retoquem una mica les regles perquè no guanyi tan sovint la Vicenteta: els altres avis n’estan tips de veure Sálvame limón! i Sálvame naranja!