La comanda

Durant anys, l’avi havia estat el pal de paller de la llar. Des que s’havia prejubilat de la banca, amb unes condicions immillorables, es feia càrrec de la intendència del fill, de la jove i dels tres néts: l’avi anava a plaça; l’avi cuinava el sopar i preparava els tuppers dels dinars de tothom; ajudava els nens a llevar-se, els acompanyava a l’escola, els recollia, els duia a extraescolars... Només desapareixia misteriosament cada divendres a les sis de la tarda –deixava pizzes casolanes al forn, a punt per coure– i no tornava fins dissabte a la nit. Una sola vegada, son fill li preguntà on i amb qui anava –“per si us passés res, no pas per tafaneria!”– i ell respongué: “Miquel! Aquesta no me l’esperava de tu! Jo libro un dia per setmana, com les filipines de la zona alta. I, si un dia queden embarassades o els passa alguna desgràcia, els senyors n’agafen una altra. És llei de vida!”

-“Ai papà, no digueu animalades! Per cert, la Mariona té mal de queixal, potser demà us trucaran del dentista si troben un forat a l’agenda...”

Amb la declaració de l’estat d’alarma i el confinament, els tres adults de la casa s’assegueren per repartir-se les funcions domèstiques. L’avi de seguida proposà, amb la seva seguretat habitual: “Jo aniré a mercat els matins, ben aviat, i als vespres baixaré les escombraries. Sinó, em floriré tancat a dins de casa!”

El fill s’hi va negar en rodó: “De cap manera, papà! Teniu vuitanta-dos anys!” Fins i tot la jove, que normalment quedava en un discret segon pla, li eztibà: “Idò, que vos pensau que tot això que diuen en sa tele des veiets no és de veres? Ja teniu es terradet per estirar ses cames!”

L’avi replicà: “Doncs com a mínim sortiré els dies que plogui, que el virus no estarà flotant per l’ambient. Els escombriaires bé surten encara que hi hagi el diluvi universal i a mi no em deixareu fer cent metres fins als contenidors?”

La jove, que aquell vespre se sentia envalentida, respongué: “Des fems me n’encarregaré jo i no se’n parli pus! Miquel, tu faràs sa compra en es súper per ordenador. Si tenen marca blanca, millor, que convé estalviar. Comana de més, que a ta cosina no li dugueren ni sa meitat del que volia”. La més petiua de casa esclafí en plors, aparentment sense motiu.

Dolgut, l’avi es retirà a l’habitació que tenia al sobreàtic del pis, des d’on tenia una vista magnífica sobre les muralles de la ciutat. Per primer cop en molts anys, sentí el pes de l’edat, de ser tractat com un inútil. Ni per un moment no podia comprendre que la família estigués intentant protegir-lo –“De què m’han de protegir, aquests tòtils, si tot el que tenen els ho he aconseguit jo?”

A mitjanit no podia aclucar l’ull. S’assegué als peus del llit i s’empescà una solució. Passà dues hores lluitant amb l’ordenador, tot comparant pàgines web i condicions, creant codis d’usuari i inventant contrassenyes reglamentàries: Eduardo_38 –havia nascut al final de la guerra, quantes privacions!–, Solsona-mariadelclaustre*60 –en record del casament amb la seva enyorada esposa–... A quarts de tres, s’enllità amb un somriure d’orella a orella. L’endemà matinà com cada dia, féu els exercicis al terradet, i, abans de despertar els gamarusos de la casa, començà a moure quatre testos petitons. Calia no fer fressa, actuar amb cautela. Ningú no havia de notar res anòmal. Ningú tret de l’Oriol, el nét gran i còmplice, és clar...

El 25 de març –deu dies després del pagament, exactament el que anunciava el web– el porter automàtic sonà. L'avi sentí la seva jove que responia “Naltros no les hem comanades, no em pregunti què n’ha de fer, és vostè que es deu haver confòs”.

-...

-“Que no m’insistesca, aquí no en feim pas de huerto urbano. Que se pensa que som uns neorrurales? O uns hipsters? Ja domés mos faltaria tenir carbasseres en aqueixa casa! Vostè sap lo que és, cuidar-se de tres nins i de s’abuelo?”

L’avi baixà els graons de l’escala de cargol de dos en dos. Arribà just a temps d’agafar l’aparell: “Sí, la comanda és meva, m’ho vagin deixant tot a l’ascensor, el meu nét i jo ja ho anirem retirant ràpidament.”

-...

-“Quatre o cinc viatges, és clar. Potser en caldran sis i tot! Primer carreguin les taules de cultiu, els sacs de terra els deixin per al final. De rec no en calia pas, total no ens movem mai de casa!”

-...

-“Sí, sí, hehehe, la broma habitual, ja ho sé. Els primers dies feia més gràcia, oi?...”

-...

-“No, no cal que pugin, que en aquest àtic hi viu població de risc i no voldria que els passés res!”

-...

-”Moltes gràcies per l’oferta! No, no pateixi pel planter, els pagesos de plaça ja m’han dut de tot. La corriola de l’edifici ha anat la mar de bé! A fe que feia temps que no funcionava, però la vaig untar amb oli...”

-...

-“Ja ho pot ben dir! Lo que és de qualitat dura molts anys i rarament s’espatlla!”