TAC TAC TAAC TAC TAC (autora: Marta Capell)

Un text exquisidament sensual perqùe els lectors de Confinacontes celebreu Sant Jordi com cal 
(sense la ressaca del protagonista, si pot ser)... La Marta Capell, a més d'escriure, és arquitecta (concretament, calculista d'estructures)

Sent la respiració de l’Helena al seu costat i unes petites punxades sobre les orelles. El vi d’ahir al vespre. S’hauria de llevar. Es dutxarà i s’asseurà davant el teclat. Van començar d’hora a beure, amb Vivaldi. La primavera. Era com un diumenge al matí a casa els pares, mentre es feia el sofregit de l’arròs. 

Va fer teatre. I ell n’era l’actor principal. Va ser un concert amb orquestra. I ell n’era el director. Ella se’l mirava amb la copa a la mà i un ble de cabells sobre els ulls, entre encuriosida i  sorneguera. Li seguia les passes per la cuina amb la mirada. Ara a un costat. Ara a l’altre. Potser va ser un ballet. I ell, el ballarí estrella seguint el ritme de la música, ganivet en mà. 

Primer la ceba, amb un ganivet gros i gestos decidits. Va llançar el munt de trossets de geometria similar a la palestra deixant que la ballessin molta estona a foc baix, remenant la cassola ara sí, ara també. Apropant-se als llavis d’ella en va fer un tast, del vi. La culleradeta de tomàquet ratllat encengué la festa. La sèpia i després el brou. I per últim les gambes vermelles, grosses i lluents que ja tenia saltejades. Veure com ella en mossegava la carn blanca i desitjar resseguir  aquella boca, va ser tot un.

Sent en Genís al pis de dalt. Segur que és ell. Un martelleig repetitiu. Tac tac taaaac tac tac, tac tac taaaac tac tac. Cada tac de’n Genís és una punxada a les temples. Anota mentalment buscar la Irene, quan tot això s’acabi, per saber si la música li agrada a en Genís. Nota: la música i la síndrome d’Asperger. Tac tac taaaac tac tac.

S’aixeca del seu llit. Ella mou lleugerament l’espatlla i li rellisquen uns quants cabells sobre el llençol. Són molt llargs, i molt fins. I li brillen al migdia al costat de la finestra. I són d’un marró daurat, no, més aviat coure.

La va escollir per un pit. Li va agradar la foto on ella duia una samarreta de tires blanca. La blonda s’entreobria deixant un pit lleugerament a la vista. Matemàtica estudiant de doctorat, sí, però amb un parell de raons que el van fer decidir.

Tac tac taac tac tac. Tac tac taac tac tac. S’ha fet un cafè carregat amb un dues magdalenes. Omplir-se de sucre li calmarà la ressaca. Ja és al teclat amb els auriculars. Tac tac taac tac tac.  

Portava mesos marejant la perdiu amb aquesta peça. La feina se li menjava les hores que estava despert, però necessitava diners. I la música no li paga de menjar, encara. I ja la té pràcticament llesta. Aquests 30 dies ella l’ha escoltat i tornat a escoltar, apujant-se les ulleres amb un dit perquè sembla que hi sent millor, o que pensa millor o que l’entén millor.

Van quedar divendres dia 13 de març per sopar. Ell sol quedar per fer una copa i després de la primera ja sap si podrà follar o no. Però quedar per sopar el primer dia de confinament amb una russa tenia un punt. Flotava a l’ambient una sensació d’incertesa. El sopar va fluir i l’Helena va xerrar molt i més. Té una parla molt sexy quan allarga les erres. No duia samarreta de tires però els ulls li van semblar infinitament més interessants. Van follar a casa. I ho van tornar a fer dissabte, i diumenge. I encara ahir.

A l’empresa han fet un ERTE i no sap quan hi tornarà, però té llesta la seva peça i al cap ja n’hi sent una més. Tac tac taac tac tac. Tecleja Asperger al Google. Sembla que en Genís li estigui dient alguna cosa. Parlarà amb l’Helena quan es llevi. Matemàtiques, música, Asperger. Veu un projecte comú. Se li fa un buit a l’estòmac i es desintal.la el Tinder.