Diumenge

Em situo en una banda de la plataforma sobre el riu, on fa anys hi havia hagut un quiosc. He arribat mig minut tard, espero que no m’hagi deixat plantat. Duc un parell de bosses discretes, ni massa grans ni massa petites, i diners en metàl·lic. “Ara tothom vol pagar amb tarjeta, però amb nosaltres no es pot, per raons òbvies, hehehe”, em va dir.

Malgrat que fa fresca i hi ha corrent, intento no moure’m gaire per no aparentar nerviosisme. Sempre m’han dit que sóc un cul inquiet, ara no he de donar la nota. Passa un cotxe amb els vidres fumats, noto que el conductor em clava els ulls. No crec pas que sigui ell. Tampoc ho puc saber, no l’he vist mai. Només he vist un nom i un número en un rètol enigmàtic, però prou eloqüent. I no m’he pogut estar de trucar.

Si algú de casa s’assabentés del que estic fent, em cauria una esbroncada de primera. Intento no pensar-hi... Premo les bosses ben fort, implorant que el tal Grau –nom o cognom?− arribi d’una vegada per totes, m’acompanyi i enllestim la feina aviat. Quan vaig complir els cinquanta estava ben cofoi: havia deixat de fumar –dos paquets al dia−, només bevia de tant en tant –sempre en companyia i amb el fre de mà a punt, per evitar ressaques−, no tenia cap afició pel joc –tret de fer puzzles, un vici com un altre... Però, renoi, vaig tornar a freqüentar aquella gent, i una cosa que et porta a l’altra, si hi tornes la setmana següent ja hi estàs mig enganxat, que si tens d’això o d’allò, quan m’ho podràs dur, què en demanes..., “No fotis! T’has tornat boig o què? Que et penses que em creixen a l’hort, els calers, a mi?! Ni la meitat, no val!”

Ja fa nou minuts que l’espero, més valdria tornar-me’n per on he vingut. Però el cuquet em reté immòbil on em va dir en Grau. Grau??? Va dir Grau, sí! Però si no aconseguia dissimular el seu accent llatinoamericà! M’han pres el número altra vegada, sort que me n’he adonat a temps! Quan giro cua cap a la Rambla per fugir, veig l’impostor –no pot ser una altra cosa− que camina apressat en la meva direcció, amb cara de pocs amics. “Lo sento, hi havia un control a Correos i he hagut de fer molta volta, tenia el coche ben cargat...” De seguida, em passa l’enrabiada i em sento còmplice seu. Les addiccions ho tenen, això. Què punyetes ni què precaucions! Només es viu una vegada... A més, em va dir que els preus estaven rebentats. “Lo que pasa quan hay poca demanda i mucha oferta. Tot són gangas”.

Em condueix a la paret lateral d’un pàrquing semisoterrat, gris, impersonal. Entra per una portella de vianants. Em diu que m’esperi, que va a controlar la mercaderia. El cor em batega a mil. Per despistar, i per comprovar que ningú no ens hagi seguit, miro amb atenció al meu voltant. Només detecto un avi en un cinquè pis que rega al seu terrat amb un nano jove. Deuen haver fet un planter de primera, allà dalt! Quan menys m’ho espero, torna el meu contacte. Ja podem entrar. Encara que tothom sigui de confiança –o precisament per això−, m’he de protegir les mans i tapar la boca i el nas. Baixem per la rampa d’un aparcament immens. El -1 està mig buit. Continua més avall. On em porta? Em prometo a mi mateix que no tornaré a caure en la temptació... Al -2 no hi ha ni un cotxe. Sembla que la Humanitat s’hagi esfumat. Al fons de tot, es veuen uns taulells i grupets d’homes –poques dones− remenant amb desfici. “Recuerda la regla, em diu en ‘Grau’, tens veint minuts. Pagas cash”. Frisso per començar a remenar, com quan vaig a Celrà o al pont de Sant Feliu, els dissabtes, o a la mateixa plataforma i sota les voltes, els diumenges! Primer m’aboco als vinils, hi ha de tot, absolutament DE TOT! De còmics no gaires, però obres de narrativa i poesia de la primera meitat del XX, les que vulguis. I aquarel·les d’un artista local notori que havien decorat menjadors de mitja ciutat. I mobles rústics i cromos i monedes, segells, xapes de cava, bagatel·les...

Un venedor li diu a una dona que tinc a tocar: “Oh! Encara seria pitjor si ens atrapessin quan buidem els pisos! Els descendents no vénen pas, els fa molta ànsia encomanar-se! Ens deixen les claus i espavileu-vos! La policia fàcilment ens pot prendre per lladres, tan carregats!”

-...

-“La de coses que hem de llençar, hem perdut molts clients! Oh, i tot el negoci que se’ns escapa de les mans! Els col·legues alemanys i escandinaus han fet mans i mànigues per venir, allà no tenen pas tants difunts...”