La vacuna! (autors: Berta Gaya & cia.)

Confinaconte guaridor escrit i il·lustrat al cor de Sants per la Berta, en Marcos, la Paula, en Guillem i la Clara

-Visca!! Visca!! Demà i durant dues setmanes no hi ha escola!! -va cridar en Pere a les cinc de la tarda, mentre corria a trobar la mare després de sonar el timbre.

Feia un mes i mig que reclamava “justícia” perquè les seves germanes s’havien posat malaltes i s’havien saltat dies d’escola, i a ell no hi havia manera. Es feia posar el termòmetre a la nit, fingia mals de panxa, els mocs habituals els feia sonar més fort que mai... però res, la seva salut de ferro tots la celebraven menys ell, que desitjava amb totes les seves forces veure com les germanes marxaven abans de les nou amb la motxilla a l’esquena i ell es quedava llegint còmics dins el llit.

Coronavirus, era el motiu pel qual es veu que tots els nens i nenes deixaven d’anar a escola. I els pares, els que podien, també es quedaven a casa a treballar. Semblava un pla ideal.

Quatre dies després de no tocar el carrer -després de quatre dies amb pijama, jugant durant hores seguides, veient pel·lícules i llegint tants contes com havia volgut-, veient l’amenaça i la rigidesa de la norma imposada de no sortir de casa, en Pere va començar a enyorar l’escola. Hi va somniar més d’un cop. També llegia i mirava les notícies amb preocupació. Allò havia deixat de ser divertit.

Un dia va llegir una notícia que el va preocupar molt: “Personal sanitari s’infecta de coronavirus.” Qui curarà els malalts, doncs? -es va preguntar. I, de sobte, es va recordar de la seva metgessa de capçalera.

- Papa, tu saps si la Paloma està bé? –va preguntar de seguida.

- Doncs, justament avui he tingut notícies seves, Pere –va respondre-li el pare, amb veu greu-. La Paloma està malalta, s’ha contagiat del coronavirus.

- Però, és a casa seva o a l’hospital? –va preguntar en Pere.

- Està bastant aixafada, però és a casa seva, i això és bon senyal –va voler consolar-lo el pare.

En Pere no va voler saber més. Se’n va anar cap a la seva habitació capficat i de seguida en va sortir per anar a trobar les seves germanes.

- Hem de trobar el remei a aquest coronavirus de la punyeta! Hem de curar a la Paloma, ella ens ha curat moltes vegades i ara ens toca a nosaltres. No ens podem quedar de braços plegats a casa mentre ella i tanta gent estan patint –les va interpel·lar.

- Sí, tens raó! –va respondre la Gina, la germana gran.

- I, què podem fer? –va respondre la Marta, la germana petita.

- Doncs... Pensem, pensem... I si fem experiments a veure si trobem la vacuna?

-  Val, bona idea! –va dir la Marta.

I els tres se’n van anar cap a la cuina i es van posar mans a la feina entre pots, herbes, espècies, mesuradors, olles i estris diversos. La Marta va decidir gravar-ho perquè si funcionava ho poguessin reproduir, i un cop van tenir un resultat que els va semblar òptim, el van observar en el microscopi i n’hi van donar una dosi a en Marrameu, el gat de la família que feia dies que estava moix i potser és que també tenia el virus.

A la nit en Pere es va aixecar dues o tres vegades a observar la bèstia. Dormia profundament, fet que el feia patir perquè no sabia si estava viu i mort. Li posava el cap a sobre i si el sentia respirar, se’n tornava al llit fins que es tornava a despertar. I si l’havien enverinat?

Però la sorpresa va venir l’endemà, quan en Marrameu semblava més eixerit que el dia abans. De fet, havia recuperat del tot la vitalitat i feia uns salts en el sofà i unes corregudes pel passadís que els tres germans van interpretar com una victòria de la seva vacuna.

Entusiasmats, van demanar als pares el contacte per enviar la fórmula i el vídeo de la  vacuna a la Paloma, juntament amb fotos de l’abans i el després de les evidències provades en el seu gat. Podia ser veritat, que ells haguessin trobat el remei al mal que assetjava el món? Impacients van estar esperant tot el dia a rebre alguna resposta. Però res. L’endemà, van rebre un correu electrònic i el cor els va fer un salt: el marit de la seva metgessa els escrivia per dir-los que la Paloma dormia moltes hores i que necessitava descansar, que els ho agraïa molt i que ja els donarien notícies aviat.

Van passar uns dies que es van fer més llargs que un dia sense pa, mirant la bústia del correu electrònic cada mitja hora, fent més experiments per millorar la fórmula, jugant amb en Marrameu que els donava la confiança d’estar en el bon camí.

Finalment va arribar el moment esperat. Els escrivia la Paloma directament: “M’he curat! Ja estic millor, i en part és gràcies a la vostra vacuna.” Aquestes paraules van emocionar els tres germans, no es podien creure el que estaven llegint. I van continuar amb la lectura. “El vostre vídeo em va fer tanta il·lusió! Us han explicat mai que l’alegria activa les hormones de la felicitat, que es diuen endorfines? I sabeu que aquestes hormones ajuden a reforçar les defenses del cos? Doncs, n’estic segura, l’alegria que em va provocar el vostre missatge i la vostra preocupació em va activar una bateria de glòbuls blancs que es van fer forts i han aconseguit afeblir el coronavirus, que ja es veia fent-se el rei del meu cos. M’he mirat el vídeo cada dia i he rigut molt, i l’he ensenyat a qui he pogut. Tothom us felicita per la vostra iniciativa i, no en tingueu cap dubte, la vacuna de l’alegria, funciona! Gràcies per curar-me aquest cop vosaltres!”

La Gina, en Pere i la Marta se sentien pletòrics. Van anar corrents a explicar-ho als pares i van voler trobar la manera de difondre aquell descobriment. Així que van explicar-ho a l’InfoK del Súper 3 i, d’aquí, es va escampar la notícia per tot arreu. I així va ser com, des de llavors, nens i nenes de tot el món, des de casa, envien missatges d’esperança i alegria per a tots els malalts de coronavirus, i també, i tant, per a tots els altres.