Puzzle

Tot arreglant armaris, la Cèlia i en Ramir van trobar un puzzle per estrenar. Constava de mil peces. Reproduïa “La persistència de la memòria”, de Dalí. El quadre dels rellotges tous, per entendre’ns. L’activitat no podia ser més adequada per entretenir-se durant el confinament. I el tema era d’allò més escaient: si una cosa ha demostrat el covid19 és la relativitat del temps. Si no teniu present el quadre, mireu-lo sisplau: peces negres, igualment negres, exactament de la mateixa negror, indistingibles les unes de les altres, ocupen una sisena part de la seva superfície.

Després d’un grapat d’hores lluitant contra el puzzle, la Cèlia i en Ramir amb prou feines havien col·locat la meitat de les peces perifèriques −les més fàcils−, una seixantena a tot estirar. N’estaven ben tips, però fingien entusiasme per no desanimar-se mútuament. Ella es va dir: aquesta nit, quan en Ramir dormi, ocultaré deu o vint peces i demà li preguntaré “tu creus que hi són totes”? Quan les comptem i descobrim que en falten, s’haurà acabat aquest maldecap.

En Ramir devia tenir una pensada semblant perquè a tres quarts de dues es van trobar en pijama al costat del puzzle.