Incompatibilitats

No sé si us ho he dit mai: els meus peluixos parlen. Parlen, opinen, debaten, voten −quan cal prendre decisions a casa... No parlen pas tots, és clar, no us penséssiu que m’he begut l’enteniment! N’hi ha que no diuen mai res, o no tenen res a dir. El seu silenci, emperò, queda compensat per la xerrameca dels altres.

Fins a mitjan març, les nostres relacions eren òptimes. Al matí em desitjaven un bon dia i em recordaven obligacions bàsiques –per exemple, que comprés croissanets de xocolata en sortint de la feina. Al vespre, quan tornava a l’habitació, em preguntaven com havia anat per l’acadèmia, s’interessaven per amics i coneguts i deixaven caure alguna proposta cultural, com qui no vol la cosa –ja has trucat la Montse? Els episodis de tal sèrie només duren vint minuts i no fan por...

Amb el confinament, la situació no va trigar a canviar. No pas els primers dies, sinó al cap d’una setmana, aproximadament. Semblava que la meva presència contínua els fes nosa. Com si jo no tingués dret a estar-hi tot el dia, a l’habitació! Per cert, hi havia cares llargues si se m’acudia dir-ne “la meva habitació”. El 21 de març –recordo la data perquè coincidia amb l’arribada de la primavera–, en tornant de la cambra de bany, vaig sentir un murmuri de desaprovació inèdit, i una veueta reprovadora que deia: “Heu sentit que s’hagi rentat les mans més de trenta segons?” Crec fermament que sí, que me les havia rentades, però per si un cas, vaig tornar enrera i vaig seguir fil per randa els consells de tants doctors, tertulians i influencers improvisats: palmell contra palmell, dors contra dors, dors de la mà dreta sobre palmell de l’esquerra, ara al revés, ben bé enmig dels dits, les ungles, el centre de cada mà, els canells, la barromera del sabó, l’aigua a més de 25º... El que vaig haver fet! Aquella va ser la primera d’una llarga sèrie de derrotes: “Tu creus que els calçotets i els mitjons nets han de quedar a sobre de la cadira, exposats a la pols i als virus?”; “el llibrot aquell ja el podries posar a la seva lleixa, t’adorms cada dia sense llegir-ne ni una pàgina sencera”; “el pàmpol de la làmpada es mou així perquè va caure’n un vis, ni te’n devies adonar”; “amb tres minuts ja consideres que has ventilat? I avui fas el llit de gat?”

Per sort, no van piular durant les primeres classes que vaig impartir en línia als nens de l’acadèmia. Fins que un dia, ho reconec, duia el temari mal preparat –els phrasal verbs sempre se m’han creuat, els hauria d’haver repassat– i, quan vaig cometre la primera errada, van començar a tossir; d’una manera gairebé imperceptible, d’acord, però que naturalment em va incomodar. Cada pronunciació inexacta, cada confusió amb una preposició, van anar seguides de sorollets, cada vegada més audibles. Al cap d’una hora allò, tenia la impressió de tenir una mocadorada de fons, amb l’afició exigint que m’enviessin a la banqueta o al vestidor. Em vaig aixecar de la taula d’una revolada, els vaig clavar la mirada més assassina del meu catàleg i vaig anar a treballar a la cuina. I, com diuen en castellà, “de aquellos polvos, estos lodos”:

-“Ja ho sé, que hi ha plats bruts a la vista i se sent el brunzit de la nevera, senyora directora, però a la meva habitació no hi sé treballar, què vol que li digui”

-...

-“Ja és prou difícil la docència a distància, sense veure les cares dels nanos, perquè ens haguem de fixar en aquestes minúcies...”

-...

-“Sí, d’acord, l’entenc, vetllaré per la imatge de l’acadèmia. Però si en faig una de grossa, vostè n’és responsable, després no se’n renti les mans!”