L’excel interminable

Assabentat que el Banc d’Espanya deixarà de canviar pessetes per euros a final d’any, en Santiago decideix aprofitar el confinament per inventariar els diners antics que corren pel pis. Al matí, pregunta a la dona i al fill si en conserven, mentre els anuncia la tasca que s’ha autoimposat. A l’hora de dinar, després de remenar calaixos i armariets, entre tots tres han aplegat cinc monederets, dos “necessérs” i quatre bosserines de plàstic brutes amb bitllets i monedes, de l’Estat espanyol i de molts altres països: francs francesos, francs belgues i francs suïssos –“Te’n recordes, Dolors, d’aquella vegada que vam pujar a Gruyère?”–, marcs alemanys –“Allò era una divisa de prestigi!”–, dòllars –devia quedar bé tenir-ne, perquè ningú de la família no havia creuat mai l’Atlàntic–, lires italianes –aquells bitllets infladíssims de zeros– i lliures esterlines –“Vols dir que no deuen valdre, encara?“

Sense ni fer migdiada, en Santiago comença el triatge –és disciplinat de mena. Divideix la taula del seu cau –seria agosarat dir-ne despatx– en vuit sectors iguals, cadascun per a un país. A quarts de cinc s’adona que té una sobreabundància de pessetes i francs francesos i empetiteix els altres sis sectors. Una hora i escaig després ja ha espavilat els bitllets, no n’hi havia pas gaires. Tot berenant, fa memòria: “Si en sobraven molts, els veníem al banc, encara que no els pagués tant bé com quan els havíem comprat; i si en quedaven pocs, ens firàvem qualsevol bagatel·la a la darrera àrea de servei o a les botigues de l’aeroport!” La muller no es pot estar de retreure-li el mal humor que va exhibir quan ella li va comprar –a ell!, li recalca– una corbata preciosa a Fiumicino, després de cinc dies a Roma per celebrar les noces de plata. A la tarda, entre fer els mots encreuats, aplaudir els sanitaris al balcó, la xerrameca amb els veïns dels altres pisos i el cansament, en Santiago desconnecta de la feina. La veritat, les monedes li fan respecte, n’hi ha un munt i no sap pas com posar-s’hi.

L’endemà al matí fa un cop de cap: a les deu comença a fer piles. Amb les pessetes és fàcil. Hi ha peces de 500 –cada vegada que en troba una ho celebra: “3 euros més, tu!”, com si l’equivalència encara fos vàlida–, de 200 –escasses–, de 100, de 50 –eren freqüents, però en conserva poques–, de 25 –amb i sense forat–, de 10, de duro, de 2 i d’1 –les “rúbies”, les grises lleugeres i aquelles tan menudes dels darrers temps. La nostàlgia el va envaint poc a poc: “El que podíem fer amb cinc duros, Dolors!”; “Goita, nen, aquí n’hi ha unes d’en Franco!” A migdia, comença a subdividir les piles (cada vegada més altes i inestables) i va separant les monedes de cada època –totes entre els anys 70 i el 2000, no us penséssiu pas que conserva tresors. Amb retalls de diaris vells, va embolicant cada pila, tot anotant amb cura el que hi ha al paquet. A l’hora de dinar, arriba tard a taula i presenta ben cofoi un Excel completíssim amb una classificació impecable de les mil quatre-centes tretze peces per valor de vint-i-set mil dues-centes vint-i-una pessetes –“Cent seixanta tres euros amb seixanta”, exclama trimofal! “Què me’n digueu?”

El fill li etziba: “Quina matada, pare! Estàs pitjor del que creia...”

La Dolors el mira amb commiseració: “I per acabar duent-los al banc has fet tanta feina? No valdria més que arreglessis les partitures de la coral o les fotografies dels viatges, Santi? O, si vols ajudar a casa, tinc altres missions per a tu...!” Abans d’anar a fer un petit son, en Santigo entafora les divises estrangeres dins d’una cartera gran –els bitllets– i d’una bossa –les monedes. Se les mira sense esma. Potser si ens hem de tornar a confinar, m’ocuparé de vosaltres, pensa.