Una mica de paper, sisplau

Surto atabalada de casa, amb la mascareta pengim-penjam. La Mercè m’ha tingut més d’una hora al telèfon! Si no estiguéssim confinades, hauria respost amb una veu estrafeta –“Oooh, lo sieento, la señora Carmen ha ido unos días a Plachadaaaru...”. No sé pas com s’ho fa, va enllaçant els temes d’una manera molt seva –i molt hàbil, he de dir. Mai no em deixa ficar cullerada en res! Quan li vull dir que els meus consogres també se n’han atipat, de s’Agaró, ella ja està parlant de com fa la confitura de maduixes; i quan li preguntaria com l’espesseeix, ha començat la llista d’amics i coneguts que té atrapats pel virus: me’n dona uns detalls que per mi se’ls inventa... Que si les cacones d’en Vicenç, massa toves; que si les vistes de l’habitació de l’Ignasi; que els sanitaris de Valle –“de Vall d’Hebron, deus voler dir!”− visiten la Sònia cada dues hores, pobres, amb unes batetes quirúrgiques massa curtes, que sembla mentida que els hospitals estiguin desproveïts de material com cal...; “a casa, en canvi –continua, sense donar-me treva–, estem proveïts de tot. DE TOT! Guants, fins de làtex i també de goma”; “i mascaretes, que la jove me’n du cada dos per tres de la seva farmàcia”; “i paper de wàter! Vam buidar la lleixa del súper!”; “i aigua, molta aigua! Amb el Glòria vam comprar-ne vint garrafes de deu litres i encara les anem gastant...”; “i com ho fareu amb les mones dels fillols? És clar que no sou pas gaire detallistes, a casa vostra...”. És la meva! “Precisament, surto a Cal Comte, que ja ens tenen a punt aquella mona gran del Barça que tenien a l’aparador des de mitjan febrer. L’Albert m’haurà de recollir amb cotxe, no la podria pas dur tota sola! Et deixo que se’m farà tard, cuideu-vos molt, cuca! La propera vegada ja et trucaré jo, eh?! Adéeeu!”

Tot anant cap a plaça, al carrer Ciutadans topo amb tres o quatre sensesostre que deambulen amb la mirada perduda. M’ajusto la mascareta i agafo el bolso amb les dues mans. Quina aprensió! Ja prou que em costa sortir al carrer! Al centre social no els poden entretenir tot el dia? Precisament ELLS han de poder passejar, mentre NOSALTRES estem tancats a casa?

M’aturo sobtadament i em renyo una mica a mi mateixa: “Carmen, aquesta no te la perdono! Tu no eres pas així! Què caram t’ha passat? Des de quan?”. Entro decidida al colmado del paquistanès –no fa pas mala olor, qui ho hauria dit!– i compro tres capses de galetes Birba. Quan sóc a fora, les deixo sobre un banc proper i crido, tot mirant cap als sensesostre: “¡Dejo aquí estas galletas, son para ustedes! Están muy ricas, son de Campordon, de toda la vida!”. De seguida en dic: “Ai, Carmen, que venen! Accelera que no t’atrapin, una cosa és ajudar-los i una altra tenir-hi tracte!”

Ara no puc evitar mirar-los. En veig arreu, en compto dues dotzenes! I de casa al mercat no hi ha ni un quilòmetre... On s’amagaven abans? O potser jo no els veia... Abans d’entrar a plaça, n’hi ha un d’assegut amb l’esquena ben dreta i una llibreta entre els dits. M’hi atanso i veig que escriu, amb una lletra arrodonida, com de col·legi de monges. “¿Quieres algo del mercado?” –li pregunto, amb el meu accent de Vic. Aixeca lentament els ulls, uns ulls menuts i riallers, d’un verd blau preciós, i em diu, mig xapurrejant el català: “Té un poc de paper, sisplau? El quadern s’està agotant”. Ja només em faltava aquesta, ens hem tornat tots boits o què? No li cal un entrepà, o una cervesa, com als sensesostre normals?

Amb el carretó ple de fruita i verdura, torno a enfilar el camí cap a casa i li deixo uns plàtans a tocar. Amb timidesa –no hi he parlat mai, jo, amb gent d’aquesta– li pregunto: “I per què el voleu, el paper, si no és indiscreció?”. Torna a mirar-me, ara fixament. Quina mirada! Quins ulls! Sobre la mascareta blanca que du, impoluta, encara fan més goig! “Me dic Juuso. A Finlàndia era pintor, de paredes. Vaig marxar fa cinc anys, he anat per muy países d’Europa. I escrivient. Ara un any que vaig arribar aquí. Si papereries no tancades, bona ciutat per viure alarma, a la intempèrie”.