Converses

[Hem recollit frases al vol el primer dia que la mainada ha pogut passejar per carrers, places, parcs i platges del país. No ho feu mai, vosaltres, de badar prop de la gent per escoltar les seves converses???]

-X. “Ai, que bé, ja era hora que ens deixessin sortir una mica de casa per pasturar el ramat. No sé com t’ho has fet tu, jo amb tres ho he passat fatal! Sort de la play i les maquinetes, sinó no ens deixaven tranquils ni un minut. Ja li vaig dir a l’Ernest: Manualitats i activitats artístiques, les mínimes, que embruten! Només d’imaginar la casa empastifada amb plastilina, ceres, aquarel·les...! Mira que els nens a mi m’encaaanten! Però com que no venia la noia a netejar...”

[...]

-Y. “Sí, ja ho sé, que cadascú s’ho ha muntat com podia, però... No visitar la seva mare durant quaranta dies i deixar-li el menjar a fora de la porta, com si fos un animaló... I li deien mama, no ho recolliu abans de migdia, per si les mosques. Jo d’això en dic exageració, no pas precaució! A la pobra senyora se li devien fer malbé tots els productes de nevera!”

[...]

-Z. “S’han estat a punt de separar. Ves que no ho facin de seguida que acabi aquest enrenou! Ella s’havia avesat a perdre’l de vista cada matí de dissabte i de dimenge, mentre ell anava amb els amics amb la múnten baik... I, és clar, trobar-se’l a casa a totes hores, apàtic, panxut i amb cara de gos...”

[...]

-A. “Nooo, les coques les fèiem entre setmana, els dimecres al vespre. Per dinar, verdura cada dia, encara que no me la volguessin; el dissabte, per fer festa, sopàvem creps o pizza, i després miràvem la pel·li i ens afartàvem de crispetes. Quina set que m’agafava, tu! De moment porto tres quilets, nena, i els que cauran...”

[...]

-B. “Molt barroer... indignant! Fan un ERTO, però tots sabem que els amos tenen un fortunón a l’estranger... Ara deuran portar els milions al Caixabank aquest que obriran a Luxemburg, que no és cap paradís fiscal, eh???... Tan bon punt van veure el que passava a Llombardia, van comprar un munt d’accions de Grífols, els molt espavilats! Si se’n venessin unes quantes ja ens podren seguir contractant a tots...”

[...]

-C. “Una setmana, torn de matins; la següent, de tardes; l’altra, de nits, sense dies lliures enmig, per cobrir els companys confinats. Ja em diràs qui pot ajudar a fer els deures als menuts de casa, així! A més, només tenim dos ordenadors, si els posen classe a la mateixa hora ningú més no pot fer res a casa... Els que prenen les decisions es pensen que tots som milionaris!”

[...]

-D. “Doncs, vols que t’ho digui, jo enyoraré els uniformats a les rodes de premsa. Trobo que hi donaven un element exòtic, molt español. Quina patxoca que feien, amb les seves condecoracions, no pas com el Fernando Simón aquell, sempre amb el mateix jersei! El dia que la Guardia Civil havia recuperat trenta quilos de cítrics Gracias a Dios vaig riure a pler! I què me’n dius del “En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes" que va dir el general Villaroya un dissabte... Que el tal Villaroya és català, de cap allà Tarragona, mira per on! I el "Primer soldado de España"... I l’error de suma aquell que es va fer viral... A mi m’han entretingut taaant, els estic molt agraït!”