Un servei essencial

-“I perquè ho diu vostè, jo he d’abaixar la persiana i tornar-me’n cap a casa, i apa que no ha estat res, oi? I les factures qui me les pagarà, eh???”

-“No és perquè ho digui jo... Em limito a demanar-li que compleixi les ordres de les autoritats. Si no ho fa, l’hauré de denunciar i, tret que pugui al·legar algun motiu vàlid, rebrà una sanció”

-“Miri, la meva activitat és essencial, i vostè ho sap perquè sempre està patrullant pel barri amb aquell altre urbano –que m’agradava més amb barba, sigui dit de passada−. I també ho saben tots els veïns que, des que vaig obrir ahir, no han parat de venir o d’enviar-me comandes a la botiga online. I no li parlo d’una, cinc o deu persones, noooo! Tots els de l’escala de la llibreria van passar! I la noia de l’espardenyeria, i les auxiliars de la farmàcia, i els de la sucursal del Sabadell... No li faig la llista sencera perquè he de col·locar el gèneru. Així que, si m’ho permet, seguiré treballant...”

-“No pretendrà dir-me que ven producte fresc i l’acaba de rebre... Aquesta sí que és grossa! A fe que n’he sentit a dir moltes, de coses, en aquesta vida! I ja no li parlo dels insults. No és gens fàcil dur uniforme en aquesta ciutat, on cadascú només mira per si mateix! Aquí, feta la llei feta la trampa, i no hi ha alcalde ni alcaldessa que posi els ciutadans a rega!”

-“Ja me’n faig càrrec, quina feina tan ingrata! Però és que l’Ajuntament fica el nas en tot! Ja em dirà si faig cap mal quan, al peu de la porta, hi poso aquella pissarreta amb les ofertes del dia...”

-“Si fossin pissarretes i en posés una, encara rai! Però fan un metre i mig d’alt i en posa tres: la del peu de la porta −per impedir que es tanqui, suposo−; la de la vorera, que el dia menys pensat farà empassegar a un cec; i la de la calçada, que els cotxes han d’esquivar. Tres en raya, tu! Porque yo lo valgo!”

-“Jo sóc una ciutadana íntegra!!! Faci’m el favor de retirar el que ha dit ara mateix! De seguida que es va tenir constància de l’epidèmia aquesta, vaig liquidar els productes que caducaven −a meitat de preu!− i vaig penjar el cartellet a la porta. Vaig dir-me: Rosa, què hi has d’escriure? Saps què, mira les botigues del voltant... “Per responsabilitat” o “Con la idea de colaborar” feia tuf d’adoctrinament... Apel·lar a la declaració de l’estat d’alarma em resultava molt fred, no ho sé... “Protegir els nostres treballadors, clients i ciutadans” em va agradar, però no volia ser copieta... “Tancat per vacances”, quina hipocresia!... “Davant la incertesa de la situació actual tanquem uns dies com a mesura preventiva” no estava malament, però quedava tan vague... La meva filla proposava una mica d’humor: “Deixem que les càries descansin uns dies!” És ben beneita, la Raquel! Sap què vaig posar-hi al final, al cartellet?”

-[Agafant amb la mà dreta, degudament enguantada, l’aparell de denúncies] “Ni ho sé ni m’importa, ho sento! Cadascú ha intentat actuar el millor que ha sabut i la ciutadania ha respost de manera exemplar. Ara el que cal és no trencar aquesta dinàmica. Ho entén o no ho entén?” [comença a digitar un codi]

-“Per què m’ho fa a mi? Em deu tenir mania, perquè he comptat deu botigues més obertes al mateix passeig. Al nostre whatsapp ningú ha advertit que vostè estigués posant denúncies...”  

-“Perdó? Tenen un grup de whatsapp per avisar-se els uns als altres? De què? Faci memòria, sisplau... De la policia ja m’ho ha dit –o se li ha escapat. També dels inspectors de comerç? I dels serveis de paqueteria de grans multinacionals que curiosament van trobar punxades les quatre rodes de les seves furgonetes a final de febrer???”

-“I ara!!! Per qui ens ha pres! Tenim el xat per advertir-nos de lladregots, i d’altres perills, si n’hi ha, però no pas dels que vostè ha dit... Per xerrar, per estar al dia dels veïns i poder-los ajudar...”

-“De moment, la denúncia li poso a vostè, després continuaré la ronda”

-“I als clients també els denunciarà, eh? Jo no sóc pas delatora, però li puc fer la llista de tots els que han vingut a comprar aquest matí, si amb això m’arregla el preu de la meva sanció”

-[Mig indignada, mig rient] “M’està intentant subornar, senyora Gomis???”

-“Què va! Acosti’s! Per exemple, la dona esprimatxada que passa per sota les voltes cada dimarts i cada divendres a les deu en punt, arrambada a la paret. La coneix, oi?"

-"Sí, ja sé qui vol dir. Abans anava molt mona, ara sempre la veig amb la mateixa roba gris marengo..."

-"Potser li han fet un ERTE d’aquests... Doncs avui ha estat la meva primera clienta, a quarts d’onze! Ha comprat un quart de quilo de mastias de regaliz i una bosserina de blancanieves. Després, li he hagut de preparar tres bossetes de nubes, monedes de regalèssia i ossets amb sucre –és molt aprensiva i no volia tocar les pales. Sap què hi duia al carretó, ben carregat? Una miserable barra de pa i una capseta de tirites! I també una Hola, diversos jocs de taula i qui sap quines altres foteses! Jo no sóc geeens tafanera, però quan veig algú que se salta les normes no m’ho puc pas callar! En aquest país falta taaant de civisme!”