La incomoditat dels personatges de conte (autora: Marta Grau)

Com a col·laboradora d'excepció, #confinacontes es complau a presentar Marta Grau, autora de la novel·la "La música que sona quan acaba la cançó" (Ed. Rosa dels Vents, març de 2020). Si llegiu la crítica que n'ha fet Bernat Puigtobella a Núvol, correreu a encomanar-ne un exemplar! Gràcies Marta!

Des que estem confinades a casa, el cel és més blau, els ocells volen més alegres i els gossos tenen agulletes a les cames, passeja que passejaràs. Els contes, en canvi, els que estaven als aparadors o a les estanteries de les llibreries, estan moixos.

Les llibreteres van haver d’abaixar la persiana sense saber quan la podran tornar a pujar i es van veure obligades a deixar els contes a les fosques. Al matí ningú no els diu bon dia amb una rialla d’orella a orella (la gent que treballa amb llibres és, per força, feliç). Ni tampoc ningú no els treu la pols. Ningú no els fulleja ni ningú, desficiós, en llegeix el final. En definitiva, que tot i que esperen amb delit les vuit del vespre, quan s’esberla el silenci amb els aplaudiments que la gent dedica a totes aquelles persones que ens cuiden, troben a faltar el dringar de l’atrapasomnis que avisa que entra algú. Enyoren el fins demà de la llibretera que fa caixa, entre satisfeta, preocupada i múrria, que marxa comptant els dies que queden per Sant Jordi.

Els llibres de les llibreries tancades estan avorrits de tanta calma tensa. De tanta quietud. I els llibres avorrits són perillosos. Els personatges que els habiten són moguts i impacients. Avui, a més dels aplaudiments, a les vuit del vespre, han sentit una cançó i això ja ha estat massa, tant ritme, tanta gresca solidaria des dels balcons! Els herois i heroïnes, nostàlgics de gatzara, no s’han pogut resistir. Han sortit de dins de les cobertes primer amb timidesa, després amb determinació. No sabien què fer amb tanta emoció que els ha causat descobrir-se i, amb pells eriçades i melodia als timpans, s’han posat a ballar. Tot eren crits, rialles i esbufecs.

Però quan ha estat l’hora d’anar a descansar, de tornar a entrar cadascú a la seva història, s’han fet un embolic. No ho diré alt però jo diria que han aprofitat l’ocasió per experimentar com s’hi dorm a casa del veí, així són de trapelles els personatges inventats, sempre incòmodes, sempre amb ganes d’aventures i de provar coses noves.

L’Anna Frank, cansada de cent anys de soledat i el cor ple de grans esperances, s’ha endinsat al país de les meravelles. La vida és somni!, ha sospirat. La reina de cors, que petava la xerrada amb el Petit Príncep, l’ha mirat amb cara de nàusea. De sobte la monarca pèl roja s’ha quedat muda. Talment com si s’hagués empassat, amb el te, totes les paraules. El Petit Príncep, amb orgull i perjudici, ha aprofitat el temps de silenci, per fer un salt. D’illa en illa i torno a tirar perquè em grilla, ha dit, i seguidament ha posat peu a l’illa del tresor. De la grimpada, el vent que s’endugué, ha fet enlairar-se a Jane Eyre que, dalt d’un globus, s’ha posat a observar l’ombra del vent. Ves que no li doni per fer la volta al món en vuitanta dies, ha pensat la Lolita, que l’espiava amb enveja mentre es torrava la pell sota un cel protector de mil sols esplèndids. El senyor de les mosques hi ha anat volant, i li ha fet, a la dona del globus, una fotografia. Hi ha posat un filtre vermell i negre, i li ha regalat a l’Ulisses: Per a tu, el retrat d’una dama, ha sentenciat. Ulisses, a sang freda, l’ha trencat en mil bocins. No té ni un minut per distraccions, obsessionat com està amb la recerca del temps perdut. La Colometa no ha paït bé que trinxessin el retrat d’una col·lega, que bé podria dir-se Dorian Gray que des de la plaça del diamant estant no ho ha pogut distingir, i, plena de ràbia, ha atrapat un rossinyol. L’Anna de les Teules Verdes ha posat el crit al cel. No l’ha matat, ha constatat alleugerida, però ha quedat indignada veient el petit animaló atrapat i sense sortida. Jo sé perquè canta un ocell engarjolat, ha dit. Canto jo i la muntanya balla, ha respost la Colometa, sorneguera. Doncs els cims borrascosos no ballen gens, ha afegit l’Anna i li ha tret la llengua. Després de discutir cinc hores amb Mario i mil i una nits amb l’Alícia i l’Emma, han decidit passar de metamorfosis, crims i càstigs (tot plegat ja els semblava una odissea o una història interminable) i més aviat s’han decidit per demanar-li a la Colometa que alliberés l’au a canvi d’una festa. Ella, boja com està pels envelats de festa major, de seguida hi ha accedit i, al so del cant del rossinyol lliure, les ha seguides dins les pàgines de Hemingway. Hi ha convidat en Guilliver, en Tom Sawyer i la Pipi Langstrum, en Sanxo Panza i en Peter Pan. Jane Eyre i el Petit Príncep hi participaran on line des del seu lloc al món. Un món feliç.

Diuen que tots els personatges han quedat tan esgotats que només els han quedat ganes de tornar cadascú a casa seva, que és l’únic indret on poden descansar de debò i on realment se senten a gust. Però jo et proposo una cosa, per estar-ne segures: quan puguem sortir de casa, quan les biblioteques i les llibreries tornin a estar obertes, ves-hi i comprova si estan tots a lloc. I si és així, auto-premia’t amb un llibre i llegeix-lo d’una tirada. Un cop acabat serà la fi d'aquest conte. I l'inici d'una altra història.