Tingueu pietat

-p.a. [Un pecador anònim (el secret de confessió no ens permet identificar-lo)] “No sabeu l’alegria que em dona cada dia trobar obertes les portes d’aquesta santa casa, mossèn Marcel·lí!”

-M.M. “Ho celebro. Allunyeu-vos una mica més, sisplau! El Senyor protegeix els seus ministres, però no està demostrat que aquestes reixetes de fusta antigues ens aïllin del virus”

-p.a. “Ho entenc, perdoneu. Reso dues Avemaries de penitència?”

-M.M. ”No cal. Si manteniu la distància i no em tireu els esquitxos de saliva n’hi ha prou.”

-p.a. [Paraules inaudibles, d’una pregària íntima o d’exabruptes silenciats]

-M.M. “Ja ho sabeu, vós! L’Església té com a missió principal reconfortar els malalts, els que pateixen, els que estan sols... Com hauríem pogut abandonar-los en aquests moments de destret?”

-p.a. “Ho sé, que estic molt sol, mossèn, precisament aquest és un dels pecats dels quals m’he de confessar. De fet, hauria de venir un parell de vegades cada dia...”

-M.M. “Tots estem temptats d’acolorir amb petits plaers terrenals la grisor d’aquests dies –i no parlo només de meteorologia! Estic segur que el Senyor entén que us mengeu aquella presa de xocolata i aquella magdalena que visiblement no us calen... o que us recreeu uns minuts més del que és necessari... en altres assumptes temporals”

-p.a. “És que no paro de pecar, mossèn, ni un minut! D’acció ja us ho he dit; també de paraula, i d’omissió...”

-M.M. “Sou un membre exemplar de la nostra comunitat, estic segur que exagereu!”

-p.a. “He blasfemat cada vegada que a les notícies han emès extractes de rodes de premsa sobre la covid19... No puc ni amb el Dr. Simón ni amb els uniformats que li fan de comparsa!”

-M.M. “Us entenc perfectament −perdó, vull dir que el Senyor entendria que no sempre estiguéssiu disposat a ser l’ovella més dòcil del ramat”

-p.a. “Mossèn, la hipocresia també és pecat!”

-M.M. “Teniu raó, faig acte de contrició. Ja sabeu el que penso, n’hem parlat mantes vegades: en aquest país hi sobren militars i hi falten vocacions... també vocacions mèdiques”

-p.a. “I, parlant de pecats d’omissió, de vegades deixo de creure que el Govern de la Generalitat faci el millor que pot per salvar les nostres vides”

-M.M. “I les nostres ànimes, sobretot! Tots sabem que les arques de Palau estan escurades, però amb algunes subvencions o exempcions fiscals, la nostra comunitat podria fer un servei públic enorme que evitaria esforços molt més grans al contribuent! En qualsevol cas, la vostra falta de confiança en el Govern no és un pecat d’omissió en termes canònics. Tampoc són pecat −cal dir-ho?− les crítiques dels bisbes a la renda mínima que proclamen els falsos pastors del Gobierno... La progressia ens vol fer combregar amb rodes de molí!”

-p.a. “Mossèn Marcel·lí, tornant als MEUS pecats, per omissió... Deixar de cantar Resistiré a les vuit del vespre o no baixar-li les escombraries pudents a la velleta del meu replà sí que ho sòn, em temo”

-M.M. “Tampoc, encara que us pesin a la consciència. Considero de dret natural que no vulgueu fer cap d’aquestes dues coses”

-p.a. “I recollir una tomata de xucar que m’ha caigut a terra del Spar i tornar-la a col·locar entre la verdura, mossèn?”

-M.M. “Voleu dir un tomacó, oi? Recordeu que sóc de Barcelona...”

-p.a. “Em sap greu, mossèn! Sí, volia dir un tomacó...”

-M.M. [Blasfèmia menor, un pecat sens dubte venial] “Això del súper és una petitesa insignificant als ulls del Senyor, i ho sabeu...”

-p.a. “No pas si el client que anava davant meu ha tossit sorollosament sense mascareta i he vist que rera meu venia la veïna del 2n 2a... Òbviament, és una hipòtesi”

-M.M. “Tot és tan hipotètic i tan fràgil en aquests temps que corren, tan líquids...”

-p.a. “Us trobo molt postmodern, mossèn Marcel·lí!”

-M.M. “Jo? I ara! Déu me’n guard! Ho deia per... per la pluja! I perquè no sabem mai quan serem cridats a la Casa de Déu... Aquest és l’autèntic Misteri de la Vida! Hem de tenir Fe, molta Fe! Poc abans que vinguéssiu, tenia una tossina seca i unes punxades de dolor cefàl·lic, m’he espantat una mica [en llenguatge secular, ha pensat: “Hòstia, que em moro! I si no hi ha Vida Eterna???”] M’he dit: ‘Marcel·lí, ja has begut oli!’ I, ja que la cosa anava d’olis, m’he administrat l’extremunció a mi mateix, per si un cas”

-p.a. [Apartant-se més que abans] “Us heu de cuidar, mossèn! Amb tanta circulació de gent, potser hauríeu de posar un dispensador de guants de plàstic a l’entrada, no fos cas que el beneiter acabés de liquidar la parròquia que us queda...”

-M.M. “Hi pensarem. Ja sabeu que a l’Església les decisions requereixen el seu temps. Tot vol molta pregària i meditació. Parlant d'afers terrenals... Ja us haureu adonat que la bacina electrònica ara accepta almoines de fins a cinquanta euros sense haver de marcar el PIN, oi? Vam observar que la feligresia no gosava fer oblacions de més de vint euros per no haver de digitar el número secret a l’aparell...”

-p.a. “Ho sé, mossèn. De fet, el barri en va ple! La gestió es va fer en menys de vint-i-quatre hores!”

-M.M. “Au, per avui ja n’hi ha prou, que se’ns fa tard! Podeu estar content, no us imposo cap penitència. Que Déu ens beneeixi a tots plegats!”