confinacontes

[Encara no heu sentit aquesta expressió? És una síntesi entre “Seminar” i “Web”, per tant, un seminari o reunió formativa impartit online . La covid19 ha fet que proliferessin sense aturador] - Ponent [Ajustant la càmara i el micròfon de l’ordenador] “Sí... ejem... em sent tothom? Comencem d'aquí a un parell de minuts, si els sembla...” [Hi ha trenta-dos assistents registrats. No tenen activada ni la càmara ni el micro; de moment, no s’espera que reaccionin] - P. “Sóc en Ricard Llussà i els impartiré el Webinar d’aquesta tarda de la FCCTP, la Fundació per la Cultura Confinada en Temps de Pandèmia. Moltes gràcies per la seva assistència. Com saben, el títol del meu Webinar és Preparació de Webinars d’èxit! Suposo que aquests dies hauran tingut ocasió de seguir-ne com a mínim un parell i s’hauran preguntat: si jo hagués de fer un Webinar, com el muntaria? Què hi explicaria? A través de quina aplicació?” [Entren a la sessió dos assistents nous, que es deuen haver

De l’Alfred en destacaven tres trets de caràcter: la coherència, el perfeccionisme i l’obediència. Durant tota la vida –tenia setanta anys i escaig− , va procurar ser conseqüent al màxim amb cadascuna de les seves accions, no cometre ni una relliscada i no transgredir cap norma ni cap instrucció. Se’n va sortir prou bé. El seu cotxe, per veterà que fos, sempre era el que feia més goig del barri. Les portes i persianes de casa seva estaven impecables, a punt de passar revista. Tenia la cadena de la bicicleta untada i les rodes ben inflades –tant és, que sempre anés amb moto o a peu!− Un programa informàtic li permetia saber què calia menjar cada dia a casa perquè res no caduqués. Un altre li combinava la roba perquè la dona no li pogués retreure falta d’estil. És més, cada vespre, en tornar al pis, duia la camisa neta i planxada com si acabés de sortir de l’armari. Ningú no li va veure mai cap arruga ni cap llàntia. I, de manera misteriosa, sempre va dur els cabells tallats exactament

[Hem recollit frases al vol el primer dia que la mainada ha pogut passejar per carrers, places, parcs i platges del país. No ho feu mai, vosaltres, de badar prop de la gent per escoltar les seves converses???] - X. “Ai, que bé, ja era hora que ens deixessin sortir una mica de casa per pasturar el ramat. No sé com t’ho has fet tu, jo amb tres ho he passat fatal! Sort de la play i les maquinetes, sinó no ens deixaven tranquils ni un minut. Ja li vaig dir a l’Ernest: Manualitats i activitats artístiques, les mínimes, que embruten! Només d’imaginar la casa empastifada amb plastilina, ceres, aquarel·les...! Mira que els nens a mi m’encaaanten! Però com que no venia la noia a netejar...” [...] - Y. “Sí, ja ho sé, que cadascú s’ho ha muntat com podia, però... No visitar la seva mare durant quaranta dies i deixar-li el menjar a fora de la porta, com si fos un animaló... I li deien mama, no ho recolliu abans de migdia, per si les mosques. Jo d’això en dic exageració, no pas pr

El prototip dels confinacontes, pensat per a infants Diverses persones han preguntat si els confinacontes s'adrecen a infants, a adults, a tots els públics... I han mostrat curiositat per conèixer el primer. Aquí el teniu! Estava molt pensat per a lectors infantils que vivien amb tristesa l'aïllament social i amb preocupació el bombardeig de notícies sobre la covid19. Va semblar oportú desdramatitzar el fet d'estar tancats a casa, d'una banda, i enviar energia positiva al personal sanitari i als malalts, d'una altra.  El text no és apte per a diabètics! Fa mitja vergonya publicar-lo... però, ja que l'han demanat ;-) El més bonic és el dibuix que va fer l'amic Ignasi Esteve, artista i paisatgista, per il·lustrar-lo. Confiem que aviat pugui reobrir el seu estudi a Bàscara, on sereu molt benvinguts! Mentrestant, podeu gaudir dels seus apunts des del confinament gironí . Em dic Manel Llepa Fils. Des de fa sis dies visc confinat amb la Bel, la meva

Em situo en una banda de la plataforma sobre el riu, on fa anys hi havia hagut un quiosc. He arribat mig minut tard, espero que no m’hagi deixat plantat. Duc un parell de bosses discretes, ni massa grans ni massa petites, i diners en metàl·lic. “Ara tothom vol pagar amb tarjeta, però amb nosaltres no es pot, per raons òbvies, hehehe”, em va dir. Malgrat que fa fresca i hi ha corrent, intento no moure’m gaire per no aparentar nerviosisme. Sempre m’han dit que sóc un cul inquiet, ara no he de donar la nota. Passa un cotxe amb els vidres fumats, noto que el conductor em clava els ulls. No crec pas que sigui ell. Tampoc ho puc saber, no l’he vist mai. Només he vist un nom i un número en un rètol enigmàtic, però prou eloqüent. I no m’he pogut estar de trucar. Si algú de casa s’assabentés del que estic fent, em cauria una esbroncada de primera. Intento no pensar-hi... Premo les bosses ben fort, implorant que el tal Grau –nom o cognom?− arribi d’una vegada per totes , m’acompany

A l'Eva li apassiona escriure des de fa mooolts anys. Està impulsant un projecte personal de contes infantils il·lustrats com "L'Èol, l'Atena i la pluja rosa"  (escolteu-lo, sisplau, us alegrarà el dia!).  És correctora i traductora de professió i vocació a Contextuàlia .  A les petites heroïnes i als petits herois  que aquests dies s’han quedat a casa  i han fet del confinament  una oportunitat d’aprenentatge, de creixement, de futur. Està a punt de posar la mà a la maneta de la porta quan una veu l’avisa: «Els guants…». Ai, sí, guants, mascareta. Li sobra mascareta per dalt, per baix i pels costats, però no pot sortir si no se la posa. I els guants… bé, els guants són com bosses de supermercat amb dits, però deuen fer efecte… L’Ilse hauria preferit posar-se un escafandre, però no en tenen cap i ara no es pot comprar res per Internet. Ni enlloc. No hi ha ni diners ni botigues obertes. Fa vuit setmanes que és tancada a casa. Vuit. Abans que tanqu

Tot arreglant armaris, la Cèlia i en Ramir van trobar un puzzle per estrenar. Constava de mil peces. Reproduïa “La persistència de la memòria”, de Dalí. El quadre dels rellotges tous, per entendre’ns. L’activitat no podia ser més adequada per entretenir-se durant el confinament. I el tema era d’allò més escaient: si una cosa ha demostrat el covid19 és la relativitat del temps. Si no teniu present el quadre, mireu-lo sisplau : peces negres, igualment negres, exactament de la mateixa negror, indistingibles les unes de les altres, ocupen una sisena part de la seva superfície. Després d’un grapat d’hores lluitant contra el puzzle, la Cèlia i en Ramir amb prou feines havien col·locat la meitat de les peces perifèriques −les més fàcils−, una seixantena a tot estirar. N’estaven ben tips, però fingien entusiasme per no desanimar-se mútuament. Ella es va dir: aquesta nit, quan en Ramir dormi, ocultaré deu o vint peces i demà li preguntaré “tu creus que hi són totes”? Quan les comptem i d

Torna la Vicenteta, personatge del confinaconte més llegit: La Rifa ! - R. “Vejam, Vicenteta, abans d’anar al menjador tenim mitja hora per fer exercicis mnemotècnics...” -... - R. “Exercicis de memòria, vull dir, no us en recordeu que us els faig jo mentre no torni a venir la Sílvia?” - V. “És clar que me’n recordo, espavilem que he d’acabar aquest tapete !” - R. “Farem un memory d’animals. Jo posaré vint-i-quatre cartronets girats sobre la taula i i haureu d’anar voltant-los de dos en dos, intentant fer parelles...” - V. “El memory l’hi faig jo a la meva besnéta quan em ve a veure, Roger! Qualsevol diria que em veus molt vella!” - R. “Als vostres cent dos anys, esteu a la quarta o la cinquena joventut, Vicenteta!” - V. “Tinc el cap prou clar, trobo, com la mare i l’àvia a la meva edat... al cel sien!” - R. “És clar... Doncs farem una altra activitat... Vejam... digueu-me quins mems d’això del coronavirus recordeu haver rebut al mòbil des

L'Anna porta una colla d'anys instal·lada a Brussel·les amb la seva família. Coneix les interioritats de les institucions de la UE. Sortosament, la grisor del plat pays i de les oficines comunitàries no li ha tret ni la fantasia ni les ganes d'escriure! Sabeu aquelles ampolles, pots, potets i potirons que teniu arraconats al fons de l’armari del lavabo ? Penseu per un moment com deu ser la seva vida. Imagineu-vos com deu ser estar-se anys i panys tancat en un armari. Això sí que és un confinament, i la resta són bajanades! Quants cops deuen haver sentit les pessigolles d’algú llegint les instruccions d’ús, que tot seguit ho deixa córrer. Semblava una utopia tenir el temps de deixar reposar un producte a la cara, els cabells o el cos durant 15 o 20 minuts. D’ençà unes quantes setmanes tot s’ha capgirat i han canviat les tornes, també dins els armaris. Les cremes de mans comparteixen confidències amb les cremes de peus: – Ha estat màgic, li han quedat les mans suau

Exclusivament apte per a amants de l’humor negre També tinc dret a celebrar Sant Jordi, jo! Encara que aquest any els llibres i les roses no inundin de color els carrers i places del país... És una Diada ben estranya, aquesta que celebreu els catalans i els vostres pobles germans. Com qualsevol data assenyalada del calendari, crea expectatives que rarament es compleixen. Hi ha qui espera flors que no li arriben i qui no gosa oferir-ne, o ja no les ofereix amb amor sincer; hi ha autors que s’estrenen o que repeteixen a les parades i ningú no els demana cap dedicatòria, ni per cortesia; hi ha qui voldria rebre com a regal un llibre especialíssim de la llibreria més en boga... – Doncs apa, aquest any et fots! En el millor dels casos, un best seller de Planeta comprat a Amazon! Perdó, no sé d’on m’ha sortit aquesta rancúnia, sóc un mal bitxo... Jo em considero molt sociable, un seductor, un autèntic Casanova del segle XXI. Sabeu què penso quan sento l’ària de Leporello a l’inic

Un text exquisidament sensual  perqùe els lectors de Confinacontes celebreu Sant Jordi com cal  (sense la ressaca del protagonista, si pot ser)...  La Marta Capell, a més d'escriure, és arquitecta (concretament, calculista d'estructures) Sent la respiració de l’Helena al seu costat i unes petites punxades sobre les orelles. El vi d’ahir al vespre. S’hauria de llevar. Es dutxarà i s’asseurà davant el teclat. Van començar d’hora a beure, amb Vivaldi. La primavera. Era com un diumenge al matí a casa els pares, mentre es feia el sofregit de l’arròs.   Va fer teatre. I ell n’era l’actor principal. Va ser un concert amb orquestra. I ell n’era el director. Ella se’l mirava amb la copa a la mà i un ble de cabells sobre els ulls, entre encuriosida i   sorneguera. Li seguia les passes per la cuina amb la mirada. Ara a un costat. Ara a l’altre. Potser va ser un ballet. I ell, el ballarí estrella seguint el ritme de la música, ganivet en mà.   Primer la ceba, amb un ganivet gros

Va sortir de casa encès d’ira. L’extremisme té aquestes coses. L’arma al cinyell, carregada. Havia arribat l’hora de fer justícia en aquella ciutat resclosida, confinada. Ell seria l’heroi que alliberaria tanta gent vulgar del seu patiment absurd. Els carrers estaven deserts. On era tothom ? Es va plantar a la porta del supermercat. Un empleat amb cara de pomes agres li etzibà: “Eh! Aquí no entra ningú sense guants ni mascareta!” No ho havia previst. La maldat no eximia de complir les mesures de protecció. Contrariat, se’n tornà al seu pis. De camí, disparà a les rodes del darrera d’una furgoneta de repartiment i a un colom distret. Li fallà la punteria. La furgoneta accelerà i el colom s’envolà, cel amunt. Ell es reclogué novament al seu pis. Seguí vomitant el seu odi a les xarxes.

- p.a. [Un pecador anònim (el secret de confessió no ens permet identificar-lo)] “No sabeu l’alegria que em dona cada dia trobar obertes les portes d’aquesta santa casa, mossèn Marcel·lí!” - M.M. “Ho celebro. Allunyeu-vos una mica més, sisplau! El Senyor protegeix els seus ministres, però no està demostrat que aquestes reixetes de fusta antigues ens aïllin del virus” - p.a. “Ho entenc, perdoneu. Reso dues Avemaries de penitència?” - M.M. ”No cal. Si manteniu la distància i no em tireu els esquitxos de saliva n’hi ha prou.” - p.a. [Paraules inaudibles, d’una pregària íntima o d’exabruptes silenciats] - M.M. “Ja ho sabeu, vós! L’Església té com a missió principal reconfortar els malalts, els que pateixen, els que estan sols... Com hauríem pogut abandonar-los en aquests moments de destret?” -p.a. “Ho sé, que estic molt sol, mossèn, precisament aquest és un dels pecats dels quals m’he de confessar. De fet, hauria de venir un parell de vegades cada dia...”

-“Vós mare, esteu bé? Ha vingut la infermera del CAP? Què us ha dit?” -... -“Fantàstic! Me n’alegro. L’insomni ens afecta una mica a tots, aquests dies. Com l’octubre del 2017, us en recordeu? No són pas fortes, aquestes pastilles que us han receptat. Demaneu-li a la Josefina que us les dugui a casa, si un cas. No baixeu pas a la farmàcia, per aquesta petitesa!” -... -“No, dona, no us les portarà pas ella mateixa! Ja se’n cuidarà la Susi, la dependenta que té als matins, o a les tardes, ara no me’n recordo " -... -“Vaig curta de temps, mare, ho sento, us truco des de la feina −vull dir des de casa, però estic teletreballant. Teniu un paper a mà? Us he agafat unes cites i caldria que les apuntéssiu” -... -“Disparo! No patiu que jo també me les anotaré, per si un cas. Quan fem un Zoom el cap de setmana les recordarem, si voleu” -... -“O un Hangout, el que preferiu! Sí que se us sentia bé, dona! El de menys és l’aplicació. L’important és q

Recordeu que "La vacuna!" de la Gina, en Pere i la Marta (i en Marrameu!) no va curar la Paloma , doctora de família que havia contret el coronavirus, probablement a la seva consulta d'un CAP de Sants, oi? Però... "La vacuna!" ha arribat a unes bones mans de l'Institut Català de la Salut, que van encomanant (perdó, difonent) una proposta d'enviar textos als professionals sanitaris que lluiten contra el covid19 !  Contagiem-los amb relats, contes, poemes o pensaments que els ajudin a vèncer la pandèmia!  L'equip de #confinacontes

Als amics i veïns d'Andorra, que ens demostren que, en temps del #covid19, la realitat pot superar la ficció - A. “Laura, he estat pensant en lo nostre... crec que no podem continuar junts” - L. “Separa’t una mica més, guapo, a metre i mig! Per què em surts amb això ara? Precisament vindran temps molt difícils i hem d’estar més units que mai, amor!” - A. “Tot va en contra nostre, Laura! Tu et dediques en cos i ànima a l'escola d'Ordino... Jo vaig tot el dia amunt i avall i no sé com evolucionarà el meu negoci...” - L. “Si hi ha algú que no ha de patir ets tu, rei! De fumadors n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre! A Espanya aviat apujaran els impostos de tot, DE TOT!, començant pels del tabac i l’alcohol. Per tant, la teva feina tindrà més sentit que mai! Si un cas, el que caldrà és que extremis les precaucions perquè la Farga de Moles estarà vigiladíssima durant les 24 hores, i cada dia pugen parelles de picoletos a Civís. Deuen quedar ben marejats, amb