Manies

Abans, als pobles, quan algú estava alatrencat o feia coses estranyes, deien que tenia manies. Sobretot passava amb les dones: les seves muntanyes russes hormonals suscitaven una profunda incomprensió, no només entre els homes. Aquesta associació de la paraula manies amb el que ara anomenaríem depressió em va fer agafar-li mania, què voleu que us digui! Per això, quan la meva filla gran em va dir que estava carregada de manies li vaig penjar el telèfon sense cap explicació. Prou! Què s’havia cregut, aquella bleda assolellada, que anava tot el dia rera el seu marit, fent-li d’esclava, dient-li que sí de tot. L’altre dia, tot remirant les fotografies del seu casament, li havia vist una lleugera corba al ventre i ho havia entès TOT: aquells somriures còmplices, aquelles miradetes, aquell desfici per fer-se petonets, fins i tot al davant de les ties... i m’havien volgut fer creure que el part de l’Alba havia estat una mica prematur –jo vinga explicar-ho a les amigues, que es devien mofar de mi sense pietat!

Jo, de manies, no en tinc ni una. Del que us digui la meva filla, no us en podeu creure ni la meitat! Com que a casa no hi entra pas el coronavirus aquest, no he de patir gens ni mica. Ja li ho vaig dir a en Manel: “Manel, cada vegada que hagis de sortir a comprar, baixaràs al garatge i et posaràs el mono que tens per fer jardineria. Ens és igual com et vegin! Tampoc cal que compris a Matadepera mateix, pots anar a un Lidl de Terrassa, on no hi trobaràs ningú conegut. Quan tornis, deixes tot el que hagis comprat sobre els taulells de les eines, amb deu centímetres de separació entre cada cosa. Poses el mono a 60º a la rentadora vella del cobert i et dutxes amb la manguera del jardí. L'aigua no és pas tan freda com sembla, t’ajudarà a desvetllar-te, que sempre arrossegues els peus, tu! L’endemà ja baixaràs a buscar els productes, quan hagin passat la seva quarantena”.

I aquella tòtila vinga a dir que tinc manies! Quan els hi va néixer l’Abril, també vinga estar enjogassats i llegir-se poemes. I ella, que encara duia els punts!, s’aixecava a fer-li uns ous remenats al seu Mateu –“amoreet”, li deia!− perquè no deixés d’estar ni una estona sense contemplar les “seves nines precioses”.

-“Manel, ja has fet servir uns guants diferents per a la fruita i la verdura, oi? I has pagat amb targeta, no? Sense teclejar el número, espero! Ja t’ho vaig dir: si passa de cinquanta euros, que et facin dos cobraments més petits, però aquell aparell ni tocar-lo amb els dits!”

De vegades penso que sé més química jo que no pas ell, que es va treure la carrera! La seva mare li va augurar −o li va manar, ara no ho recordo−: “La faràs amb quatre anys i amb premi de llicenciatura!”, i ell va complir. És molt complidor, el meu Manel. No para quiet fins que no ha aconseguit el que es fica cal cap! “Manel, fixa’t que tenim visitants als mobles de cals teus avis! No devien ser de tan bona fusta com dèieu...”, i ja el tens que m’agafa el Xylamon, m’estèn un llençol ben blanc i, amb guants i mascareta –com si anés al súper, tu!−, s’està tota la tarda flitant els foradius dels corcs. Aquell corc de la meva filla sí que en té, de manies, que si no cuido el seu papa, que no el veu feliç... Què en sap ella, de fer feliç un home?