Coherència
De l’Alfred en destacaven tres
trets de caràcter: la coherència, el perfeccionisme i l’obediència. Durant tota
la vida –tenia
setanta anys i escaig−, va procurar ser conseqüent al màxim amb cadascuna
de les seves accions, no cometre ni una relliscada i no transgredir cap norma
ni cap instrucció. Se’n va sortir prou bé. El seu cotxe, per veterà que fos,
sempre era el que feia més goig del barri. Les portes i persianes de casa seva
estaven impecables, a punt de passar revista. Tenia la cadena de la bicicleta
untada i les rodes ben inflades –tant és, que sempre anés amb moto o a peu!− Un
programa informàtic li permetia saber què calia menjar cada dia a casa perquè
res no caduqués. Un altre li combinava la roba perquè la dona no li pogués
retreure falta d’estil. És més, cada vespre, en tornar al pis, duia la camisa neta
i planxada com si acabés de sortir de l’armari. Ningú no li va veure mai cap
arruga ni cap llàntia. I, de manera misteriosa, sempre va dur els cabells
tallats exactament a la mateixa llargària i amb idèntics forma i color.
Per això, quan el sr. Sánchez es va
erigir en salvador de la Pàtria –de la part de Pàtria que quedaria amb vida− i va
declarar l’estat d’alarma i el confinament Nacional, l’Alfred va decidir ser el
súbdit –perdó, el ciutadà− més complidor. No només es va enclaustrar dins del
domicili, sinó que es va aïllar de la resta de la família. Feia temps que barrinava
que aquells energúmens li semblaven inacceptablement anàrquics, uns manargues
considerables... La dona, quan era a casa, de vegades parlava per telèfon –una pèrdua
de temps i un gasto!− o sortia a
passeig –“ja deus haver tornat a comprar algo!”−,
i mai no tenia la sopa a punt quan començava el Telenotícies. Els fills,
gairebé quarentons, tenien les
habitacions fetes un desastre i menjaven a deshora; per a l’Alfred, aquests
eren motius més que suficients perquè no haguessin trobat unes feines decents
amb un contracte fix. Ell, en canvi, havia treballat en una gestoria de sempre,
on no havia faltat ni un sol dia –els veïns l’havien fet servir de rellotge: “Afanya’t,
Maria! El sr. Gomis tanca la porta! Ja són dos quarts de vuit!”
Aprensiu com era, el confinament li va
suposar un pretext immillorable per blindar-se, per construir un búnquer dins
del búnquer. El 15 de març comunicà els horaris que seguiria a partir d’aleshores
i digué solemnement als seus atònits interlocutors una frase que li semblà molt
escaient, de ressons bíblics: “Quien
quiera venir en pos de mi, que me siga!” Des d’aquell dia, es desentengué
del funcionament de la resta de la casa. Convertí el seu estudi –una habitació
de tres metres de llargària per dos metres i mig d’amplada− en un espai
polivalent on treballaria deu hores al dia –la jubilació activa li permetia
seguir portant els comptes d’amics i parents− i tornaria a endreçar les seves fotografies
amb una sistemàtica més precisa; fins i tot miraria els seus programes
preferits a través de la pantalla de l’ordenador, ja no li caldria barallar-se
pel comandament de la tele convencional.
Qui sap què haurien tocat, els nois, quan havien sortit de casa, a comprar o a passejar
el gos! Ell no volia pas anar ruixant-se les mans cada hora amb producte
desinfectant!
La muller i els fills van pensar que l’hiperconfinament
del paterfamilias duraria poc. “Au,
una altra de les seves rareses, deu tenir maldecaps a la feina”, suggerí ella. En
un parell de setmanes van estar desenganyats del tot. Inicialment l’Alfred els
deixava notes −“Com heu dormit? Avui és un dia decisiu, vejam si feu coses
útils!” Després, ni això. Els altres van aprendre a interpretar-li les rutines,
que seguia escrupulosament tant els dies laborables com els caps de setmana. Les
persianes del menjador mig aixecades –sempre exactament a la mateixa alçada− significaven
que ja estava tancat al seu cau. A les onze del matí i a les sis de la tarda en
punt, l’Alfred sortia a fer un riu i a estirar les cames durant cinc minuts. No
cal dir que preferia no creuar-se amb ningú durant aquests moments d’esbarjo. Quan van desaparèixer de l’armari
de la cuina dos plats, dos gots i dos sets de coberts, tots van entendre que no
li veurien més el pèl a les escasses hores de reunió familiar. I la primera nit
que la dona se’l va trobar dormint al sofà amb guants de làtex i mascareta va
entendre que la paranoia s’havia apoderat d’ell, definitivament.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada