Coherència


De l’Alfred en destacaven tres trets de caràcter: la coherència, el perfeccionisme i l’obediència. Durant tota la vida –tenia setanta anys i escaig−, va procurar ser conseqüent al màxim amb cadascuna de les seves accions, no cometre ni una relliscada i no transgredir cap norma ni cap instrucció. Se’n va sortir prou bé. El seu cotxe, per veterà que fos, sempre era el que feia més goig del barri. Les portes i persianes de casa seva estaven impecables, a punt de passar revista. Tenia la cadena de la bicicleta untada i les rodes ben inflades –tant és, que sempre anés amb moto o a peu!− Un programa informàtic li permetia saber què calia menjar cada dia a casa perquè res no caduqués. Un altre li combinava la roba perquè la dona no li pogués retreure falta d’estil. És més, cada vespre, en tornar al pis, duia la camisa neta i planxada com si acabés de sortir de l’armari. Ningú no li va veure mai cap arruga ni cap llàntia. I, de manera misteriosa, sempre va dur els cabells tallats exactament a la mateixa llargària i amb idèntics forma i color.

Per això, quan el sr. Sánchez es va erigir en salvador de la Pàtria –de la part de Pàtria que quedaria amb vida− i va declarar l’estat d’alarma i el confinament Nacional, l’Alfred va decidir ser el súbdit –perdó, el ciutadà− més complidor. No només es va enclaustrar dins del domicili, sinó que es va aïllar de la resta de la família. Feia temps que barrinava que aquells energúmens li semblaven inacceptablement anàrquics, uns manargues considerables... La dona, quan era a casa, de vegades parlava per telèfon –una pèrdua de temps i un gasto!− o sortia a passeig –“ja deus haver tornat a comprar algo!”−, i mai no tenia la sopa a punt quan començava el Telenotícies. Els fills, gairebé quarentons, tenien les habitacions fetes un desastre i menjaven a deshora; per a l’Alfred, aquests eren motius més que suficients perquè no haguessin trobat unes feines decents amb un contracte fix. Ell, en canvi, havia treballat en una gestoria de sempre, on no havia faltat ni un sol dia –els veïns l’havien fet servir de rellotge: “Afanya’t, Maria! El sr. Gomis tanca la porta! Ja són dos quarts de vuit!”

Aprensiu com era, el confinament li va suposar un pretext immillorable per blindar-se, per construir un búnquer dins del búnquer. El 15 de març comunicà els horaris que seguiria a partir d’aleshores i digué solemnement als seus atònits interlocutors una frase que li semblà molt escaient, de ressons bíblics: “Quien quiera venir en pos de mi, que me siga!” Des d’aquell dia, es desentengué del funcionament de la resta de la casa. Convertí el seu estudi –una habitació de tres metres de llargària per dos metres i mig d’amplada− en un espai polivalent on treballaria deu hores al dia –la jubilació activa li permetia seguir portant els comptes d’amics i parents− i tornaria a endreçar les seves fotografies amb una sistemàtica més precisa; fins i tot miraria els seus programes preferits a través de la pantalla de l’ordenador, ja no li caldria barallar-se pel comandament de la tele convencional. Qui sap què haurien tocat, els nois, quan havien sortit de casa, a comprar o a passejar el gos! Ell no volia pas anar ruixant-se les mans cada hora amb producte desinfectant!

La muller i els fills van pensar que l’hiperconfinament del paterfamilias duraria poc. “Au, una altra de les seves rareses, deu tenir maldecaps a la feina”, suggerí ella. En un parell de setmanes van estar desenganyats del tot. Inicialment l’Alfred els deixava notes −“Com heu dormit? Avui és un dia decisiu, vejam si feu coses útils!” Després, ni això. Els altres van aprendre a interpretar-li les rutines, que seguia escrupulosament tant els dies laborables com els caps de setmana. Les persianes del menjador mig aixecades –sempre exactament a la mateixa alçada− significaven que ja estava tancat al seu cau. A les onze del matí i a les sis de la tarda en punt, l’Alfred sortia a fer un riu i a estirar les cames durant cinc minuts. No cal dir que preferia no creuar-se amb ningú durant aquests moments d’esbarjo. Quan van desaparèixer de l’armari de la cuina dos plats, dos gots i dos sets de coberts, tots van entendre que no li veurien més el pèl a les escasses hores de reunió familiar. I la primera nit que la dona se’l va trobar dormint al sofà amb guants de làtex i mascareta va entendre que la paranoia s’havia apoderat d’ell, definitivament.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'home del puro

Petites transgressions (autora: Anna Repullo i Grau)

Manies