Aire (autora: Eva Pallarès i Sala)

A l'Eva li apassiona escriure des de fa mooolts anys. Està impulsant un projecte personal de contes infantils il·lustrats com "L'Èol, l'Atena i la pluja rosa" (escolteu-lo, sisplau, us alegrarà el dia!). És correctora i traductora de professió i vocació a Contextuàlia

A les petites heroïnes i als petits herois 
que aquests dies s’han quedat a casa 
i han fet del confinament 
una oportunitat d’aprenentatge, de creixement, de futur.


Està a punt de posar la mà a la maneta de la porta quan una veu l’avisa: «Els guants…». Ai, sí, guants, mascareta. Li sobra mascareta per dalt, per baix i pels costats, però no pot sortir si no se la posa. I els guants… bé, els guants són com bosses de supermercat amb dits, però deuen fer efecte… L’Ilse hauria preferit posar-se un escafandre, però no en tenen cap i ara no es pot comprar res per Internet. Ni enlloc. No hi ha ni diners ni botigues obertes.

Fa vuit setmanes que és tancada a casa. Vuit. Abans que tanquessin l’escola ja estava tancada a casa. L’havia atacat un altre ésser invisible i li havia provocat una pneumònia que l’havia deixada al llit a trenta-vuit de febre… potser ja era el coronavirus… Una agulla de punta rodona glaçada li recorre ara una vèrtebra i ara una altra, les tres primeres, a poc a poc, les altres, d’una revolada, i s’espolsa ràpidament la tremolor que se li estén fins a la punta dels dits i dels cabells.

I encara té la mà a la maneta de la porta. Tenia tantes ganes de sortir i córrer i saltar i agafar el patinet i escapar-se carrers enllà, però ara que ho pot fer no sap si està assaborint el moment previ a la felicitat màxima o té… una mica de por.

«Que sortim?», pregunta la mare des de darrere. Ella ja ha sortit altres vegades. Posa’t la mascareta, no t’oblidis els guants, agafa l’alcohol per quan surtis de la botiga, passa l’alcohol pel carro, no t’acostis a ningú… Mama, em fa por que surtis. Mama, no vull que surtis.

Fa dues setmanes l’Ilse va construir al racó de l’habitació un refugi antimonstres, com el de la nena del conte… perquè… qui diu que aquests monstres que volten per tot arreu no entraran per la finestra?

Abans a l’Ilse no li feia por res. Bé, gairebé res. A la nit no li feia gràcia llevar-se del llit i anar sola al lavabo. Les ombres desperfilades dels mobles i els llençols es convertien en malsons traïdors, i preferia quedar-se amagada, aferrada al coixí, sense dormir, que no pas sortir a la negror glaçada de les rajoles i les parets. Amb el primer bri de llum sempre pensava que n’havia fet un gra massa.

Ara fa un sol que enlluerna façanes i llambordes. De cop, aquella por nocturna sembla una bona companyia. És diumenge. Un bon dia per a tornar a tastar l’aire. Té companyes que viuen en una casa de pagès i han degustat aire, sol, pluja i vent cada dia. Però l’Ilse viu en un carrer.

«Ilse?». La mare se la mira, preocupada. Li agafa la mà… bé, la bossa de supermercat amb dits, i s’asseuen al primer esglaó de l’escala. Li semblava que el dia que pogués sortir es posaria l’escafandre que haurien comprat per Internet, agafaria el patinet i sortiria com un coet a recórrer els fils de vent. Durant les últimes setmanes ja notava com li espetegava el vent a les galtes mentre s’afanyava carrer avall i trencava cantonada cap aquí, cantonada cap allà, i res ni ningú no la podia aturar fins que es plantava al mig d’un toll d’aigua i començava a saltar i saltar fins que el fang li tapava les celles.

Però, arribat el moment, el cor li ha fet un salt. I si els monstres de la nit no són tan monstres i resulta que allà fora n’hi ha uns altres, de monstres, uns d’invisibles que qui sap si no es poden colar per les bosses de supermercat amb dits? I si s’escolen pels forats que deixa la mascareta? I si entren pels mitjons o s’enganxen als cabells?

La mare l’abraça fort. S’abracen fort a l’escala i l’Ilse espia el sol que lentament es va movent a la façana de davant. Si no sortim avui, ja sortirem demà. O demà passat. O el dia que en tinguis ganes.

Durant vuit setmanes només ha tocat la pell de la seva germana, de la mare, del pare i de la Fletxa Blanca, una gateta tota negra que té una taca blanca en forma de fletxa al clatell. Amb la seva germana tant s’abracen com es declaren la guerra. I quan es declaren la guerra també es toquen i aquests moments de contacte han estat el seu aire.

Fa setmanes que no dorm una nit sencera. No és per la por de sortir del llit i de les ombres que haurien d’estar quietes i no paren de bellugar-se, no. Es desperta. I quan se’n va a dormir s’abraça tan fort com pot al coll de la mare, o del pare. Aire. Abans no necessitava abraçar-se; de fet, preferia adormir-se sola i si algun dia volia companyia, l’Ilse, en una punta, i la mare, a l’altra. Aire.

Continua l’abraçada amb la mare. Aquesta abraçada els durarà anys, a totes dues.

S’aixeca. Agafa la maneta de la porta. Li arriba arran de nas. Fa força i la comença a obrir.

I respira fondo, sense pensar en res. Tanca els ulls i deixa que el sol l’enlluerni endins. Somriu i se sent valenta. Obre els ulls i comença a caminar, no tan de pressa ni tan exaltadament com s’esperava, i assaboreix, ara sí, a poc a poc, cada bri d’aire que inspira, se’l queda a dins i el deixa anar, a poc a poc, i hi torna. Tot el carrer. La primera cantonada… I comença a córrer.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la Rateta (autora: Eva Pallarès i Sala)

Mitjons desaparionats (autora: Eva Pallarès i Sala)