Les mil i una nits (autora: Anna Estartús)

Confinaconte sobre amistats que evolucionen amb els vaivens de la vida, escrit a Girona per l'Anna, amiga incombustible des dels temps de l'IES Vicens Vives (fa quatre dies!) 

Tot va començar la tarda que en Marçal va treure el cap per la porta del despatx i va dir, sense poder amagar la seva excitació: “Ei! Saps què? M’han dit que ha pringat tota la família de la Candela: ella, el marit i també els nens. Tots amb coronavirus. Li podries enviar un whatsap i preguntar-li com estan. Sou amigues, no?”

Vaja, amigues, el que es diu amigues, no. Havíem estat companyes de carrera, ens quèiem bé. Una tia sorprenent, la Candela. Amb un cervell que no parava mai quiet, ple d’idees esbojarrades però que ella era capaç de portar a la pràctica. Segurament per això s’havia fet un lloc en el món de l’art: premis, exposicions, un merescut reconeixement a nivell internacional. Havíem mantingut contacte puntualment: alguna vegada li havia demanat que formés part d’un jurat, o que escrivís un text per a la revista. Mai deia que no. Un parell de cops, quan encara vivia a Girona, havíem fet una cervesa juntes.

Sabia que en Marçal no pararia d’emprenyar fins que li donés notícies (li agrada fardar amb els seus amics de que té informació privilegiada), així que li vaig enviar un whatsap preguntant-li com es trobava. Em vaig adonar que el darrer missatge era del desembre passat: li havia desitjat bon Nadal, ella mai havia contestat. Per això em va sorprendre que la resposta fos quasi instantània:

Ei, Júlia! Com volen les notícies! Ahir em van ingressar xò estic bé. En Sergio i els peques confinats a casa. Gràcies x preguntar!

I una foto que es deuria acabar de fer al llit de l’hospital, amb el seu posat greu i aquella mitja rialla que sempre duïa penjada dels llavis. Vaig somriure, imaginant-me-la una mica espantada i molt avorrida (o al revés). Li vaig passar el parte a en Marçal, que va aixecar el polze i va agafar el mòbil per aportar la novetat als seus grups de Whatsapp.

En aquells dies, tot i el canvis que suposava el confinament, intentàvem mantenir la màxima normalitat a casa, i per això seguia editant després de sopar: sempre ha estat quan tinc el cervell més despert. L’endemà al vespre, abans de posar-m’hi, i una mica per cortesia, vaig enviar un altre missatge a la Candela:

Com vas, guapa?

Envia’m la darrera foto que hagis fet, va ser la seva desconcertant resposta.

Vaig dubtar un moment, però a la Candela no se li pot dir que no. Era una foto de la plaça del Vi buida. Res de l’altre món. Vaig esperar uns minuts la seva resposta, però no va arribar res, i vaig oblidar-me del tema fins que al cap d’unes hores, ja passada la mitjanit, el “rrrrrrrriiiiiiiiiiiiing” del whatsapp em va sobresaltar: la Candela havia escrit un conte breu i meravellós inspirat en la meva foto, i me l’acabava d’enviar. Era directe, ple de girs, i molt, molt, molt divertit.

No puc parar de riure! Com pot ser que també escriguis tan bé?

Va respondre amb una foto que havia fet abans que la ingressessin (tres nois somrient en una ciutat que no vaig identificar), i cinc paraules:

Demà espero el teu conte.

I així van anar passant les nits del confinament: entre fotos i històries inventades. Ella rebia les meves als matins, i a mi m’arribaven les seves cada vespre. Entre les unes i les altres, a les nits, teníem converses llargues en les que parlàvem poquíssim de la malaltia i molt de fotos antigues, un tema que a les dues ens apassionava. Vam introduir-les com a font d’inspiració per als nostres contes, i el repte era intentar trobar la imatge més rara, més desconeguda, més extraordinària.

En Marçal rondinava perquè jo cada dia anava a dormir més tard, però jo esperava amb impaciència el moment en què que m’arribaria el conte de la Candela, i el desafiament que cada nit suposava la seva foto per a la meva creativitat.

Un vespre, el conte va ser inusualment curt:

Si fa unes setmanes algú m’hagués dit que eren valents, me n’hauria rigut a la cara:“Valents? Per fer la seva feina? Com tothom, no?”.

He hagut de passar per l’hospital per veure-ho. La situació és tan desbordant i estan tan tocats que es comporten com herois. N'hi ha que estan tan espantats a l'hora d'entrar a l'habitació que notes la por a través de la seva escafandra. Però entren. N'hi ha que dissimulen perfectament i fan com si res. N’hi ha que encara troben forces per intentar fer-te riure. Són metges, infermeres, infermers, dones de la neteja.

Són tan valents que fan plorar. Rectificar és de savis.

  

PS: Júlia, em donen l’alta! Torno a casa!

  

Aquella va ser la darrera història de les meves particulars mil i una nits. O potser no. Potser és aquesta. O la de demà...