confinacontes

Ho sé, que segueix plovent... La covid19 ha vingut acompanyada d’aigua, llamps, trons i ara pedregades.  Plou sobre mullat! Però el matí de dilluns va ser esplèndid! Entre els que celebraven la segona Pasqua, els barbers i botiguers que solen tenir tancat i els que treballen per torns, a la costa hi havia prou gent. Acabàvem de posar els peus a la fase 2 i calia celebrar-ho! Vam tenir l’oportunitat de passejar-nos per una platja, contemplar el  look  dels que prenien el sol –tot mantenint la distància social− o es banyaven (!) i escoltar les seves converses . Quina xamba, va resultar que a molts els coneixíem! Alguns només de vista, d’altres en sabíem el nom i tot... S’havien escapat del barri on havien coincidit una i una altra vegada durant dos mesos –que se’ls havien fet llargs com un dia sense pa, sigui dit de passada. Necessitaven escampar la boira... i van acabar tots al mateix indret −de sorra finíssima i d’aigua cristal·lina, això sí. Potser es van reunir per fer la cloen

[Avui sereu els lectors els que escriureu el vostre propi conte, a partir de les experiències patides –perdó, viscudes− durant el confinament i la desescalada! Vinga, aneu triant les opcions oportunes ;-)] Jo creia que a mi no, no em passaria. Que, com el virus, aquestes coses els succeïen als altres. En senties parlar i te’n compadies, de vegades amb un to amarg, o fingint una gran solidaritat. Però arriba el dia i el missatge fatídic... “Eeeeeiiii! Estem preparant un muntatge amb tots els de la colla / coral / escola ! Farem un mosaic de vídeselfies per celebrar l’aniversari d’en x / el dia internacional de n / la vida, en general ! Comptem amb tu!!! Hauries de filmar el vídeo en horitzontal / en vertical / en horitzontal i en vertical, perquè el penjarem en diferents xarxes i enviar-lo a en Gerard / Gerard / Gerard –perdó, els vostres no els munta en Gerard???− abans de diumenge / la setmana entrant / demà –no tenen res més a fer!?? ” Com que no sóc un entusiasta d

L'Eva Pallarès segueix captivant-nos amb el seu fil de contes! Després de  "Hi havia una vegada..." , "El conte de la Rateta" ,  i   "Les Bruixes de l'Àtic ", arriba "Mitjons desaparionats", que dona nom a la sèrie!  La Rateta que Llegia a la Biblioteca, que viu al cau a peu de carrer del número 7 del cul-de-sac de l’Esbarzer del Pou, ha proposat a les veïnes que cada dia expliquin un conte a l’hora que els toca sortir. Avui són les Bruixes de l’Àtic que expliquen el conte. I això és una efemèride, una de gran, ja que les Bruixes de l’Àtic només solen sortir quan és negra nit, però avui a les vuit del vespre, quan comença el seu horari, s’asseuen vora la façana de davant en tres tamborets alts, sense respatller. A mesura que es va fent fosc, el cul-de-sac s’omple de ducs, òlibes, xuts, mussols, sibocs i altres aus, insectes i feres nocturnes. Que les Bruixes de l’Àtic apareguin en públic és una notícia que s’ha escampa

De debò que, des de la llunyania, segueixo estimant i enyorant Barcelona  Suor freda. Dolors musculars. Tensió encomanadissa. Mirades severes. Mal humor. Ni en el pitjor dels malsons, no ens hauríem imaginat aïllats a la ciutat dels prodigis, cosmopolita, olímpica, empoderada, presumptuosa. Els nostres magnífics deu quilòmetres de platges, l’enveja d’altres metròpolis de vocació mediterrània com Istambul, Nàpols o Marsella, mai no ens havien semblat tan escassos. Sense un motiu professional que ho avali, no podem agafar la radiofònica C-58 per anar al Vallès, la C-31 per pujar al Maresme ni la C-32, cap al Garraf, per... pagar el tram viari més car de l’Estat . On socialitzarem, sense les cues als peatges de Martorell o de La Roca? Parlant de La Roca, qui deu omplir el nostre outlet  preferit els caps de setmana? Per aixecar l’ànim, sortim a estirar les cames en família. D’opcions no ens en falten. Descartem una caminadeta fins a Torre Baró: no ens atrau contemplar Ciutat Meri

[En un hipermercat de comarques, en Sergi , empenyent un carro dels grossos, enfila un passadís al costat de la sra. Peris –perdó, la Maite − ] - M. “... Doncs celebro fer la ruta plegats, confesso que em feia una mica d’aprensió venir tota sola” - S. “No ha sortit de casa des que van ordenar el confinament?!” - M. “Digue’m de tu, home! Si gairebé tenim la mateixa edat! I, aquí on em veus, jo tinc molta marxa!” - S. [Murmura, mirant cap a una altra banda] “Podria ser la meva mare! No puc amb aquestes que van de joves i enrotllades...” - M. “D’això que preguntaves... Gairebé no he sortit de casa, aquests mesos. Em deia: Maite, tu queda’t aquí tancada, al teu castell interior, que a la UCI no se t’hi ha perdut res... De productes de neteja no me’n calen, crec. Espera que em poso les ulleres per mirar la llista... Potser un Frega10, que el fabriquen aquí a prop... Tinc unes ratlles al paviment de la cuina, no saps pas com treure-les?” - S. “Això el meu par

"No hay fines de semana en la guerra. Todos los días son lunes" (JEMAD  Villaroya ) Dedicat amb admiració al personal sanitari  💗 Vejam si avui ho faig lligar tot, que el dimecres va ser catastròfic. Veig que m’han programat set domicilis entre les tres i dos quarts de vuit del vespre. A la una he de ser al CAP per fer la reunió setmanal amb l’equip. Anem adaptant el protocol intern covid19 arran de les observacions dels darrers dies – és trist dir-ho, però no tenim dades gaire més fiables sobre l’evolució de l’epidèmia al nostre sector. A quarts de tres ajudaré la Susi a equipar-se i després m’ajudarà ella a mi. El nostre tàndem funciona de perles, espero que no ens separin, que costa molt aprendre com treballa l’altre i agafar-li confiança. Cada infermera té els seus trucs i les seves manies – suposo que ella us diria el mateix de cada doctora. A més, amb la Susi riem molt anant d’un pis a l’altre. Ella va repetint: “Tant que m’agradava a mi anar pel carrer amb mi

Dedicat al món de l'ensenyament, a les portes de l'emergència educativa 💪  [A tres quarts de vuit del vespre, tres amics surten del punt de trobada habitual. Fa anys hi havia un quiosc on, camí de l’Institut, compraven revistes i caramels] A. “Ufff! Quines ganes tenia d’estirar les cames! He tingut un dia complicadot a la facultat!” B. “Ni me’n parlis, tu! A l’escola tenim l’equip docent i l’AMPA en peu de guerra! Fins i tot l’USTEC ha donat l’esquena a les mesures anunciades pel conseller!” C. “Creia que anàvem a caminar per desconnectar de les cabòries de feina, precisament... Que bé que s’està al carrer abans que l’envaeixin els runners , oi?” A. [Aliè al que ha dit C.] “Nosaltres al matí hem tingut una altra reunió amb l’equip deganal. Ens hi hem estat gairebé tres hores! No acabem de veure clar com farem les classes el proper curs...” B . “Ja t’ho diré, jo! Si li fas cas al nostre conseller, fareu el doble de feina amb la meitat d’estudiants din

En un estanc cèntric i popular, un client i l’estanquer peten la xerrada... C. “Em poses un cartró de Ducados?” E. “Caram, t’ha agafat fort, a tu, això de fumar! I, a més, negre!” C. “Sí, noi. Posats a fer-ho, fem-ho bé! Ja t’ho vaig dir, oi? M’hi vaig enganxar tot passant visita amb en James, al peu de casa seva” E . “No sé si el conec...” C. “Sí, l’home del puro que des que estem confinats et fa aquelles comandes al·lucinants!” E. “Ah, és clar! El ianqui de la barba! Abans es feia baixar el tabac d’Andorra, però van enxampar el seu proveïdor   creuant un coll de muntanya ... El típic xivatasso , suposo..” C . “Des de quan tens aquesta pantalla a sobre del taulell? Que et fa por que t’atraquem?” E. “Hahaha! Me la van regalar els de Marlboro, tu. El marc és de cartró i el plàstic és perquè no m’encomaneu tots els virus que porteu a sobre! Ei, i no saps el millor: m’ho van enviar sense haver de comprar-los res! Per garantir la meva seguretat i la de

Us recordeu de la Rateta que llegeix i explica contes al veïnat? A l'àtic de casa seva hi viuen unes bruixes terrrrrribles... o potser només arrosseguen una mala fama immerescuda? L'Èol i l'Atena les han vist i les han dibuixat per als lectors del conte! Fa set-cents setanta-set anys al Mas Soleiròlia Fulgurant van coincidir les Tres Bruixes de les Dovelles Socarrades. Totes havien sortit escaldades dels pobles respectius perquè s’havien incendiat ponts, esglésies, castells i torres, i les seves veïnes havien conclòs que n’eren les culpables: —Bruixa de la Mola Rosta!, has calat foc al campanar i ara no sabem quan toca ballar, quan toca cantar i quan toca dormir! —Bruixa de la Torre Escapçada!, t’hem sentit mentre t’esmunyies per l’avantmuralla i guspirejaves bava de foc a les politges del pont llevadís, i ara no podem sortir ni entrar a casa! —Bruixa del Gorg Clivellat, has caminat de nit envoltada dels teus lluerts i les teves volianes, i has bufat fort fi

En Julià té una tossina estranya i mal de panxa. Va de ventre contínuament.   En Marçal s’inquieta. Amb precaució, li pren la temperatura diverses vegades al llarg del dissabte. No té febre, però sí febrícula. Discretament, per no alarmar-lo, dóna un cop d’ull a unes webs que ajuden a identificar els símptomes de la covid19. Semblen fiables, però ja se sap que a les xarxes no hi ha filtre... En Julià està ensopit. Havent sopat, es queda adormit al sofà mirant la seva sèrie preferida, de terror. Això és alarmant! Unes perles de suor li regalimen front avall. En Marçal prova de trucar diverses vegades al 061, al 112, al 012 i al Telèfon de l’Esperança. Com que ningú no li respon, amb el cor encongit, posa unes mudes i un neceser dins d’una bossa, per si les mosques. Sacseja el company i li diu: “Vaig a buscar el cotxe i et recullo a baix en cinc minuts. Posa’t aquest abric, que es pot rentar a 60º, i sinó el llençarem”. En Julià no té esma ni d’aixecar-se. En Marçal, que j

No! No escombrava l'escaleta, la Rateta de "Hi havia una vegada" ... El conte que li sentirem explicar avui es titula "Una superheroïna sense superpoders" . L'Eva Pallarès i Sala l'ha ajudat a escriure'l 😃 La Rateta que Llegia a la Biblioteca surt a les vuit en punt al carrer per explicar un conte a les seves veïnes: en Marrameu que Veu Musaranyes, la Caputxeta Llenguda, la Bella que Ronca, la Ventamalsons, el Llop Poca-solta i les Bruixes de l’Àtic, que ja no surten volant amb les seves escombres, però que avui, amagades sota l’ampit de la finestra, escolten atentes la història que explica la Rateta. Hi havia una vegada una nena, la Lena, que era una superheroïna. Sí, era , perquè tenia superpoders i ara ja no en té. El dia que va marxar de l’escola i els van dir que la tancaven sine die , va entrar per la porta de casa i de cop i volta va deixar de sentir els superpoders. I en tenia uns quants, de superpoders! Primer, senti

La coincidència de dates no pot ser casual: avui fa exactament nou anys de l’inici del moviment 15M −els #Indignats− a la Puerta del Sol de Madrid o a la Plaça de Catalunya de Barcelona. A les dotze del migdia en punt, quan s’havia acabat la seva franja per passejar, una seixantena llarga de persones grans han començat una marxa lenta pel carrer Ciutadans que ha durat ben bé tres quarts d’hora. El fet de respectar les distàncies de seguretat incrementava l’efecte de la manifestació – unes coordinadores, amb armilles fluorescents, anaven evitant les aglomeracions de més de dos individus.  Els adults amb nens − de fins a catorze anys, naturalment − miraven l’escena amb estupefacció: què era aquella desfilada de cabells blancs i caps pelats? Era gent del barri o n’havia vingut d’altres racons de la ciutat? Quina reivindicació els empenyia a assumir riscos, a circular fora d’hora quan encara no s’havia declarat la fase 1? L’estanquer ha fet un crit quan, a la capçalera de l

L'autora de  TAC TAC TAAC TAC TAC TAC  ens regala un nou conte per celebrar Santa Gemma! 😘 Dos, quatre, sis, set. Tres més i els podré portar demà al matí. Amb una horeta els puc tenir. Ja són les dotze. Estaré tan cansada que dormiré seguit. Puc fregar-me els ulls tranquil.la. Sóc a casa, mans netes. Les lentilles m’estan matant. Quants anys deu fer que no en duia... abans dels nens, crec. No sento res. Hauria d’anar a veure si la Bruna ha tancat el mòbil, que ja és tard. Mama, però tothom està xerrant ara, em dirà. Són com vampirs que reneixen de nits. I ens xuclen les forces de dia. Sembla que s’hagi de menjar el món però està espantada. Té por de la Covid. I no se m’acosta. Em mira de reüll mentre em despullo quan arribo i bullo a 60º pell i roba. Ara hi aniré. Amb sort em farà un petonet. De quin color li faig a la Sílvia? Segurament si li faig de cors me’l fotrà pel cap. Per ella gorret d’en Mickey Mouse. Li ressaltaran els llavis vermells que té. No conec cap argentina