Aïllats

De debò que, des de la llunyania, segueixo estimant i enyorant Barcelona 

Suor freda. Dolors musculars. Tensió encomanadissa. Mirades severes. Mal humor. Ni en el pitjor dels malsons, no ens hauríem imaginat aïllats a la ciutat dels prodigis, cosmopolita, olímpica, empoderada, presumptuosa. Els nostres magnífics deu quilòmetres de platges, l’enveja d’altres metròpolis de vocació mediterrània com Istambul, Nàpols o Marsella, mai no ens havien semblat tan escassos. Sense un motiu professional que ho avali, no podem agafar la radiofònica C-58 per anar al Vallès, la C-31 per pujar al Maresme ni la C-32, cap al Garraf, per... pagar el tram viari més car de l’Estat. On socialitzarem, sense les cues als peatges de Martorell o de La Roca? Parlant de La Roca, qui deu omplir el nostre outlet preferit els caps de setmana?

Per aixecar l’ànim, sortim a estirar les cames en família. D’opcions no ens en falten. Descartem una caminadeta fins a Torre Baró: no ens atrau contemplar Ciutat Meridiana des de les altures. A la Carretera de les Aigües correm el risc de ser escombrats per runners i ciclistes que treuen el fetge per la boca. Finalment, ens decantem per les bateries antiaèries de Marià Labèrnia: no hi ha ni la droga ni el turisme massiu de temps recents.

Si l’any 92 la ciutat va guanyar l’obertura al mar, vint-i-cinc anys més tard havia perdut l’encant, una munió d’establiments històrics i qualsevol petja de disseny. R.I.P. Institut del Paisatge Urbà. Com si, en tancar l’emblemàtica botiga del Passeig de Gràcia, el senyor Vinçon hagués dit “El darrer que apagui els llums!” I només havien quedat encesos els neons de les botigues de conveniència –tantes? tan apilonades?− i els leds glacials de les que venien souvenirs, o defraudaven el fisc. El mar ens havia aplicat la llei del Tal·lió: durant segles, hi havíem abocat runa i residus, el clavegueram de la Barcino romana, els tints que baixaven pel Rec Comtal medieval; ell s’hi havia tornat escopint-nos, enmig d’una fumèrria, una espècie depredadora: els creueristes, visitants efímers, aliens a cap vincle o compromís!

Tremolors. Angoixa. Taquicàrdia. Paràlisi. No aconseguim articular els pronoms febles! Auxili! El Pla Cerdà ha esdevingut un scaperoom gegant!!! Tant si som urbanites per vocació com per desesperació, ens és vedat anar a veure passar avions al Prat, oir missa al monestir de Sant Cugat. No podem comprar a l’Ikea de Sabadell ni, mira que el tenim a tocar!, al Gran Via 2 de L’Hospitalet! Tancats entre el port, el Besós i Collserola, mentre ens atipem de menjar asiàtic per Glovo i devorem l’oferta de Filmin, adrecem un prec als de comarques, als del territori, comparses de la nostra capitalitat: Tingueu pietat! Deixeu d'anomenar-nos kamakus o pixapins!