La Sirena

No us va semblar seduir, el personatge femení de Manies, oi? Pobra Marisa, víctima de judicis temeraris... 

Estic afamada. Fa dies que no menjo ni un mos. Concretament, des que en Manel va marxar de casa amb un cop de porta. Durant tota la setmana l’he trucat insistentment i no hi ha hagut manera de contactar amb ell. La Sandra, la nostra filla, tampoc no m’agafa el teléfon. Vejam si hauré d’acabar recorrent al gendre...

No tinc ganes de rondar tota sola per la urbanització ni per Matadepera. No vull donar munició a les tafaneres del poble. Me’n vaig a Castellar del Vallès, on no em coneix ningú. Aparco el cotxe i entro a la primera botiga oberta: un establiment de La Sirena. No n’havia visitat mai cap. A casa des que ens vam casar només hem gastat producte fresc. Ho he predicat als quatre vents −amb un deix d’autocomplaença, ho reconec. Sé d’amigues que compraven el peix i el marisc congelat a una cadena que es deia Eismann. Qui sap si encara existeix...

En aquest local s’hi està prou bé. No m’estranya que hi hagi gent. Dos homes sense mascareta ni guants ho toquetegen tot, fins que la dependenta els fa un toc d’atenció amable. De moment, no em puc queixar de res. Les dones que tinc al davant no van gaire arreglades. Verge dels Set Dolors! Que ja fa dies que les pelus van obrir! Que estiguem sortint d’un confinament tan estricte no vol dir que perdem la dignitat! Ara que hi caic, jo tampoc vaig gens mona. Ni recordo la darrera vegada que em vaig rentar els cabells! Manel, com m’ho has pogut fer, això? Malparit! Desagraït! A mi, que t’ho he donat tot i t’he fet costat perquè tinguessis una carrera professional fulgurant!

Vejam si entenc com estan distribuïts els productes... Aquestes càmares frigorífiques tan grans deuen valer un ronyó! En aquesta de la dreta només hi ha productes marins, sembla. Ui! Aquests escamarlans em miren amb ullets de pena... Què diuen: “Compra’ns” o “Mira com hem acabat”? Els de mida gran van a 21,99 €, els mitjans a 17,99... Semblen en Manel quan ploramiquejava perquè no tenia temps lliure ni amics ni aficions, pobre. Jo l’abraçava ben fort i es quedava adormit entre els meus braços. Però als escamarlans no els abraçaré, me’ls menjaré! Com que en Manel tenia àcid úric no els podia ni ensumar... El que he trobat a faltar el marisc, tots aquests anys! Au, cap a la cistella!

Calamars congelats... Per què no? Els frescos esquitxen molt, em deixen la cuina feta un fàstic. i ara m’he de centrar en la reconstrucció emocional, no pas a rentar. Això no ho pot negar ningú: he estat la chacha. Rondinaire i manaire, potser, però la casa ha estat sempre neta com una patena. Per cert, m’he d’apuntar a un servei d’ocupació, perquè en Manel no em deixava treballar, el molt masclista! “Oi que no ens cal? Doncs tots aquests maldecaps que t’estalvio”, repetia... Tants anys tancada a casa pendent de brodar-li les inicials a les camises, de planxar-li el plec de la màniga com li agradava, dels kiwis i els tomàquets que no podien faltar mai a la nevera, encara que no fossin de temporada... No sé pas qui en tenia més, de manies, si ell o jo! A la família li he donat els millors anys de la meva vida. Si el coronavirus no ho impedeix, els propers seran per a mi... Tot i que en Manel, quan li hagi passat la set d’aventura, deurà tornar a casa com un xaiet. Ja ho va fer quan es va liar amb la seva secretària i no li vaig fer ni un sol retret. Al revés, el vaig rebre amb un petó a la galta i li vaig dir: “Au, posa’t còmode que se’ns refreda el sopar! No, primer dutxa’t, que vull sentir la teva olor i no pas la colònia d’aquella pelandusca”.

Marisa, concentra’t en la compra... Allà hi ha ultracongelats i aquí hipercongelats... Quina diferència hi deu haver? La temperatura? La rapidesa de congelació?... Aquests productes de les lleixes són liofilitzats... Què coi ens han fet a nosaltres durant aquests mesos? En qüestió d’hores vam passar d’una vida social hiperactiva a una clausura monacal. No acabo d’entendre res. No haurem pas estat conillets d’índies d’un experiment social a gran escala? Tot em fa angúnia, ara. I si compro menjar d’aquest, com el faré comestible? El deixaré reposar a la nevera? Al marbre de la cuina? Els bacteris proliferen més d’una manera o de l’altra? I els virus com s’eviten? I els rebrots?

M’estic atabalant... Tantes opcions per triar... I si fos més segur comprar congelat que fresc?... Què he estat fent tots aquests anys? He de parlar amb la meva germana, que sempre m’ha fet costat, encara que de vegades ens haguem dit el nom del porc... Oh! Allà hi ha unes ofertes... I si en Manel ha tornat a casa mentre estic comprant aquí?... No, Marisa, has de sortir del xalet, deixa de somiar i de somicar! Que circuli l’aire! En arribant a casa llençaré la seva roba... Guaita! La secció de precuinats... I allà les novetats, amb unes etiquetes més cridaneres... És clar, com sempre, hi ha lo nou i lo d’abans: suprema de lluç austral, canelons d’espinacs i formatge... Manel, dioptries, mitjons pudents... Varetes de surimi, caspa a l’americana, Magnum mini ruby Frigo, discs de Richard Clayderman –ens encantaven−, ulls verds, pèsols bio, pèsols extra, pèsols extrafins...”

Crec que m’he marejat. Hi ha cua a la caixa i la mascareta ja no se m’aguanta. Saps què? Amago la cistella plena rera d’un congelador i ja tornaré un altre dia. O faré una comanda online perquè em trobi on toca, a punt, com si res.