Historiador de capçalera (autora: Marta Grau)

Primícia mundial! L'escriptora Marta Grau ens explica com està vivint la "Desescalada" un dels personatges secundaris de La música que sona quan acaba la cançó (ed. Rosa dels Vents, març de 2020). Gràcies per aquest spin-off! 

Recordeu-vos que al blog Confinacontes ja va publicar "La incomoditat dels personatges de conte" 😉

El Cesc se sent sol. La clínica està tancada, però la Clàudia s’ha presentat voluntària a l’Hospital Clínic i hi fa més hores que un rellotge. I no li retreu, no, al contrari, però la troba a faltar. El confinament hauria pogut ser molt més divertit si ella s’hagués dedicat a una altra cosa. Hi ha veïns amb qui coincideix al balcó a l’hora d’aplaudir que li diuen que quina sort que no ha d’aguantar la parella vint-i-quatre hores, jaja, i si poguessin li fotrien un cop a l’espatlla, en posat matxirulo. El Cesc els mira amb mitja rialla, amb condescendència, però sense increpar-los. I és que al Cesc li agrada (encara) estar amb la Clàudia i, sobretot, no li agrada gens estar sol. Les nenes han passat tot el confinament amb sa mare, que pujar i baixar de la muntanya no era viable. S’ho ha muntat bé la Berta, com si intuís que es complicaria la vida a la ciutat. S’ha avançat a la pandèmia i s’ha refugiat entre arbres, rierols i plantes. L’Ona li envia cada dia per whatsapp la foto d’una nova flor que han vist néixer. Quina primavera tan intensa, mai no l’havíem viscut tant, li va dir la Berta l’altre dia quan es va posar al telèfon per disculpar les nenes, que no volen veure’s a la mini-pantalla de la videotrucada, que per això ja tenen el mirall, que volen empaitar papallones, que volen saltar els tolls d’aigua i esquitxar-se, que volen mirar una pel.li. I el Cesc ho entén que, per a les nenes, parlar amb el papa sigui l’última prioritat. O mira d’entendre-ho. A la Berta se la sent calmada, tranquil.la, feliç. I jo que me n’alegro, es menteix el Cesc. Però enyora les nenes. I també reconeix que li hauria anat la mar de bé tenir-les a prop per l’hora aquesta de la passejada infantil. Ara ja no cal tant perquè ja poden sortir també els esportistes. El Cesc parla en plural inclusiu perquè s’ha convertit en un, d’esportista, sí senyor, tonto l’últim. Sort que Decathlon fa enviaments a domicili i s’ha pogut agenciar un outfit adequat per les carreres de les vuit del vespre. Tot fent running et puc venir a buscar a l’hospital, li va dir a la Clàudia mentre compartien un moment escadusser a l’hora d’esmorzar. No és convenient, va respondre ella. I no sap si es referia a què atansar-se a l’hospital el posa en perill o si la que està en perill és ella si algun col·lega adverteix que la seva parella és el paio del xandall brillant i nou de trinca. El Cesc no va insistir per si de cas.

Tiraré cap a la Barceloneta doncs, es diu, per comprovar si és un joc de perspectives o és veritat que la gent surt de casa després de cinquanta dies i el primer que se’ls acut és seure en un banc de mobiliari urbà, un al costat de l’altre.

Passa pel cafè del Paco sense haver d’esquivar les taules de la terrassa on cada matí esperava amb curiositat quin seria l’entrepà del dia, per la tintoreria on porta les corbates després de les entrevistes de feina, i per la llibreria de barri d’aquestes d’ara que sempre n’estan organitzant alguna i sovint s’hi deixa caure per escoltar què hi diuen i acaba sortint-ne amb un llibre sota el braç. Fa mal ara veure-les les tres silenciades. La llibreria té la persiana mig pujada, se sent remor per dins. Es veu que s’ha de demanar hora. Com a cal metge. I ho sembla ben bé perquè la llibretera surt, amagada rere la mascareta, i crida pel nom el següent client. Li recepto una novel.la còmica, juga a imaginar-se en Cesc, que amb el que hi ha fora, si llegeix un drama, la tensió li farà un pet. Li venen ganes de riure, però de seguida se les empassa. Vindrà una crisi de la hòstia. Només em faltava aquesta a mi, es lamenta, que encara no he aconseguit aixecar el cap de l’anterior. Que tot anirà bé, diuen, a veure per a qui. Que l’altra crisi també havia de venir plena d’oportunitats i a mi m’han sortit canes esperant-les. El capital s’empassa totes les revoltes. Presenta’t voluntari a una residència, li va dir la Clàudia, i ho ha valorat, però no hi té traça, amb la gent gran. No hi té paciència. Soc historiador, jo, cagondéu, què hi he de fotre en una residència. La Berta sí que s’hi va aficionar just després que morís l’àvia Lluïsa. Allò sí que era un tros de dona, l’àvia Lluïsa, una institució. Mentre era viva no trobava mai el moment de visitar-la, la Berta, però després que morís, s’estava hores xerrant amb  aquelles dones que havien passat tantes crisis com dits tenen a les mans. I de sobte, li ve la llum, al Cesc, potser tot cuidant-la, la gent gran, li explicarà detalls de les grips i altres pestes que van viure en altres temps, i els seus testimonis poden ser tresors i ell els pot oferir l’última oportunitat per transcendir. Afegint-hi una mica d’ofici, dades i xifres podria explicar a les xarxes la història de les pandèmies per ajudar la població estressada i presa pel pànic, que entengui que no som les primeres persones a trobar-nos-hi. Ara és el que es porta. Teràpia, coaching, formació on line. Però el que necessites de veritat és un historiador de capçalera! A un sol clic!, i ja té l’eslògan. Encara resultarà que, amb el collons de virus, m’aconseguiré fer viral, s’anticipa. El Cesc accelera el trot i jo pateixo que no ensopegui i li passi com a la del conte de la lletera. Però ell, a mil revolucions per minut, corre i barrina si s’estrenarà en format zoom, webinar, instagram live o canal de youtube.