L'home del puro

“...Al principi del confinament, el vaig veure un grapat de dies al carrer de casa, dues portes més avall de la nostra. A les onze del matí, tant si feia sol com núvol, fins i tot si roinejava, sortia a fumar-se un puro monumental que empestava l’aire durant molta estona. Es movia poc de la llinda de la seva porta forana: quatre passes amunt, quatre avall, aturant-se de tant en tant, assaborint cada calada com si fos la darrera. Visiblement, a la seva ànima lliure no li importaven les restriccions ni li feien por les multes. Li devien pesar poc la percepció i la pressió socials: ningú no el coneixia; amb prou feines retornava les salutacions, amb paraules escasses i poc intel·ligibles. No vaig saber quants anys posar-li –setanta llargs? Rera una barba blanca descuidada, brillaven uns ulls clars i menuts i una cara enjogassada, de murri, com la que li recordo a l’avi quan havia fet una trapelleria.

Les setmanes següents, la telefeina em va tenir clavat davant l’ordenador sense rellotge. Sortia quan bonament podia, dos dies per setmana com a molt, aviat al matí o tard al vespre. Les compres atzaroses pel barri, font inigualable de distracció i d’inspiració, van ser substituïdes, ai las! per comandes de supermercat a l’engròs. Cada matí, emperò, a les onze, espiava pel balcó si l’home del puro arribava puntual a la cita. Com el fum del seu cigar, la meva fantasia també s’enfilava cel amunt! Potser era un mariner que havia deixat el vaixell i molts amors ancorats en un port caribeny. I si era un criminal nazi que s’havia fet escàpol durant dècades a Llatinoamèrica i, penedit o no, havia tornat a la Vella Europa per apropar-se on volia ser enterrat? O, ben al contrari, un jueu que, desenganyat de la utopia dels Kibbutzim, havia vingut a retrobar les arrels sefardites? També podia ser, simplement, un barceloní raonable que havia creuat la Tordera per instal·lar-se al nostre racó de paradís... Cada hipòtesi portava la seva banda sonora incorporada. Així, uns dies em bressolava el ritme d’una habanera, uns altres sospirava pels cabarets berlinesos dels anys 20, o m’engrescava amb cançons corals de compàs accelerat de HaGevratron...”

-Doctor “És clar, senyor Sanchis, em sap greu però hauria d’atendre el proper pacient. Ja es pot imaginar com tenim les agendes als CAPs després de l’onada de covids...”

“Quan la feina em va donar un respir, m’ho vaig manegar per tornar a baixar cada dia a les onze en punt. Un dia rera l’altre, amb excuses diferents, primer fent-me el trobadís, després sense necessitat de dissimular, vaig anar establint-hi conversa. El fum del seu cigar cada vegada em semblava menys ofensiu –a la seva dona, no, per això el feia fumar al carrer. Vam començar a recomanar-nos música i a deixar-nos llibres –els seus, de literatura escocesa. Va resultar que tenim un munt d’aficions en comú! I, ja ho veu... vaig pensar que a vostè li agradaria saber, que aquest període fosc també ha fet germinar coses positives, amistats prometedores...”

-Doctor “L’entenc, senyor Sanchis, no l’estic jutjant i celebro que els veïns del meu cupo facin xarxa. Només li demanava si és conscient del mal que li pot fer tornar a fumar, amb la seva insuficiència pulmonar crònica i el virus a cada cantonada...“