Plàtan

"No hay fines de semana en la guerra. Todos los días son lunes" (JEMAD Villaroya)

Dedicat amb admiració al personal sanitari 💗

Vejam si avui ho faig lligar tot, que el dimecres va ser catastròfic. Veig que m’han programat set domicilis entre les tres i dos quarts de vuit del vespre. A la una he de ser al CAP per fer la reunió setmanal amb l’equip. Anem adaptant el protocol intern covid19 arran de les observacions dels darrers dies –és trist dir-ho, però no tenim dades gaire més fiables sobre l’evolució de l’epidèmia al nostre sector. A quarts de tres ajudaré la Susi a equipar-se i després m’ajudarà ella a mi. El nostre tàndem funciona de perles, espero que no ens separin, que costa molt aprendre com treballa l’altre i agafar-li confiança. Cada infermera té els seus trucs i les seves manies –suposo que ella us diria el mateix de cada doctora. A més, amb la Susi riem molt anant d’un pis a l’altre. Ella va repetint: “Tant que m’agradava a mi anar pel carrer amb minifaldilla, i ara quan surto a treballar sembla que dugui un burka!”

-[Una trucada interromp la reflexió] “Ei, tot bé? [...] Has aconseguit el canvi de torn per a dimarts? [...] Sinó, no pateixis, demanaré a la cangur que vingui d’una a tres i que ajudi la Clara a connectar-se amb l’escola [...] No! Amb la teva mare no hi podem comptar, encara que estiguem en fase 1! Tu vols exposar-la per una petitesa així, després dels seixanta dies que ha estat aïllada? [...] Va, sí, d’acord, un petó, ves amb compte!”

Parlant del nostre burka −millor dit, de l’Epi−, he de lligar bé els horaris, que no em torni a passar com el dimecres. Potser em convé beure mig litre d’infusió a tres quarts de dotze i dinar a un quart d’una. Sortiré de casa a tres quarts menys cinc d’una, justeta per arribar a la reunió. Abans d’equipar-nos aniré al servei i m’hi estaré cinc minuts, si cal! I menjaré un plàtan i un parell de caramels de cafè amb llet per tenir empenta tota la tarda, que quan ens posem la pantalla i les màscares ja no hagi de ficar res a la boca.

-[Tornen a trucar] “Sí? [...] Gràcies, mare, ets un sol! Li diré a en Carles que reculli el tupper de camí cap a casa, estarà content de no haver de cuinar, que avui està en dansa des de les sis [...] Et deixo, que estic fent el canvi d’armaris de les nenes, avui tinc torn de tarda [...] Ui, no! Tornaré sobre les nou, que quan arribi al CAP després de fer domicilis encara hauré de trucar pacients del meu cupo per revisar-los les receptes”.

Vejam, per on anàvem... Aquestes calcetes de l'Alba estan gastades, les llenço o les guardo per a la Clara? Encara li deuen quedar tres mesos de bolquers, aquest estiu aprofitarem per treure’ls... El que hauria donat per portar bolquers, jo, el dimecres, i per menjar un plàtan a mitja tarda, però la mandra de treure’m tot aquell equipament i haver de recomençar la higiene de zero va poder més que la necessitat... Al vespre, amb l’agobio de la calor i tot, estava mig marejada, les nàusees no em deixaven concentrar, espero no haver fet cap desastre... Aquella pacient amb els ulls inflats veia la meva cara pàl·lida i temia que l’enviéssim a l’hospital de dret... Necessito urgentment una mica de descans! Millor dit, unes bones vacances!!!

-[Una tercera trucada] “Quèeeeee hi ha, ara? [...] Ai, perdó, ho sento! Tinc massa fronts oberts i no havia reconegut el número! [...] Com? Una passa de polls? [...] Segur que van jugar junts al passeig? [...] Saps què et dic? Que es gratin un parell de dies i aquest cap de setmana les esquilarem! [...] M’és igual, que semblin nenes de postguerra, creus que estem per pintes i tractaments, ara!?”