Símptomes

En Julià té una tossina estranya i mal de panxa. Va de ventre contínuament.  

En Marçal s’inquieta. Amb precaució, li pren la temperatura diverses vegades al llarg del dissabte. No té febre, però sí febrícula. Discretament, per no alarmar-lo, dóna un cop d’ull a unes webs que ajuden a identificar els símptomes de la covid19. Semblen fiables, però ja se sap que a les xarxes no hi ha filtre...

En Julià està ensopit. Havent sopat, es queda adormit al sofà mirant la seva sèrie preferida, de terror. Això és alarmant! Unes perles de suor li regalimen front avall. En Marçal prova de trucar diverses vegades al 061, al 112, al 012 i al Telèfon de l’Esperança. Com que ningú no li respon, amb el cor encongit, posa unes mudes i un neceser dins d’una bossa, per si les mosques. Sacseja el company i li diu: “Vaig a buscar el cotxe i et recullo a baix en cinc minuts. Posa’t aquest abric, que es pot rentar a 60º, i sinó el llençarem”.

En Julià no té esma ni d’aixecar-se. En Marçal, que ja s’ho temia, puja a recollir-lo. En veure’l amb els ulls apagats, mig derrotat, pensa el pitjor. “Com ens ha pogut passar a nosaltres, que hem estat enclaustrats a casa i, les poques vegades que hem sortit, hem respectat les distàncies de seguretat, hem dut mascaretes i guants...?” Ara li serveix de ben poc torturar-se amb preguntes com aquesta o lamentar no haver-li fet deixar el tabac –en Julià deia que era un fumador social, però els paquets anaven caient amb o sense companyia!

Són les dues de la matinada, no hi ha ningú al carrer. En Marçal deixa el cotxe aparcat davant d’un gual i empeny −literalment− en Julià a les urgències d’una clínica propera. La recepcionista els rep amb cara d’alarma

-“Creu que és...”?

-[En Marçal assenteix] “Tinc els seus documents i una bossa per si se l’han de quedar”

La recepcionista activa un mecanisme d’emergència molt eficaç. En un parell de minuts, dues persones amb equip de protecció integral apareixen i arrosseguen en Julià rera una porta amb diversos rètols vermells que prohibeixen el pas. En Marçal, impressionat davant d’aquells astronautes –no se li acut un altre símil− no s’ha pogut ni acomiadar d’ell. De sobte, s’adona que ell també està en perill, o és un perill, o ambdues coses, i li falta l’aire. “Estic en una clínica amb casos covid ben reals, com els de les notícies! Si inspiro, em puc contaminar; si expiro, puc contaminar jo; si deixo de respirar...” Es mareja i es recolza sobre el taulell de la recepció. La recepcionista es fa enrera. Se li veu el pànic als ulls.

Un cop refet, en Marçal decideix esperar a fora, al carrer. Així s’allunya de qualsevol risc –tret que el risc sigui ell. Punyeta! Ha oblidat fregar-se les mans amb líquid alcohòlic! Tant és, no vol tornar a entrar a la clínica fins que no l’avisin...

Es recolza sobre una ambulància aparcada al carrer. “Ai, i si la xapa està infectada?” Fa un bot. En veure un camiller a prop, concentrat amb la seva pantalla del mòbil, creua precipitadament a l’altra vorera. S’apropa la llum blava d’un cotxe de la policia. En Marçal s’amaga rera d’una furgoneta, per no haver de donar explicacions... Els policies, és clar, pensen una altra cosa, l’envolten un per cada banda i li fan una bateria de preguntes. Poc avesat a tractar amb l’autoritat, en Marçal respon vaguetats. Els Mossos, en veure’l mal afaitat i amb cara de pocs amics, se’l volen endur a Comissaria. 

Per sort, en aquell precís instant la recepcionista treu el cap per la porta i diu:

-“Negatiu. Deu ser una grip vulgar. Ja és tot prou complicat perquè ens facin perdre el temps...”

En condicions normals, en Marçal li n’hauria dit quatre de fresques. Avui, no pot reprimir una mitja rialla, acull en Julià amb una abraçada i se l’endú cap al cotxe, cap a casa, resant perquè aquells papus de l’escafandre no li hagin fet cap mal.