Vídeoselfie

[Avui sereu els lectors els que escriureu el vostre propi conte, a partir de les experiències patides –perdó, viscudes− durant el confinament i la desescalada! Vinga, aneu triant les opcions oportunes ;-)]

Jo creia que a mi no, no em passaria. Que, com el virus, aquestes coses els succeïen als altres. En senties parlar i te’n compadies, de vegades amb un to amarg, o fingint una gran solidaritat. Però arriba el dia i el missatge fatídic...

“Eeeeeiiii! Estem preparant un muntatge amb tots els de la colla / coral / escola! Farem un mosaic de vídeselfies per celebrar l’aniversari d’en x / el dia internacional de n / la vida, en general! Comptem amb tu!!! Hauries de filmar el vídeo en horitzontal / en vertical / en horitzontal i en vertical, perquè el penjarem en diferents xarxes i enviar-lo a en Gerard / Gerard / Gerard –perdó, els vostres no els munta en Gerard???− abans de diumenge / la setmana entrant / demà –no tenen res més a fer!??”

Com que no sóc un entusiasta de la idea, trigo unes hores a respondre. Si em pregunten quelcom, fingiré no haver vist el missatge o diré que estic desganat. Això de les fases se m’està fent molt llarg... A més, sé que el meu vídeo mai no serà tan ocurrent / enginyós / tendre com el de la Clara / els Gomis / tots els altres participants al mosaic.

Però, ho reconec, un cuquet em rosega per dins. No em sabrà greu, veure tothom al mosaic tret de mi, l’antisocial de sempre? En el fons, li importo a algú! Ni que sigui com una de les tantes peces d’un puzzle, que sense mi mai no es podrà completar... Què caram, oi tant que he de respondre a la convocatòria! S’han recordat de mi! “Que no estamos tan mal, noi / noia / humà de gènere indefinit!!!” Envio la confirmació, no els puc fallar!

L’endemà al matí, em disposo a gravar el meu vídeoselfie –qui es devia inventar aquesta expressió? Trio el fons que em sembla més adequat: una paret blanca, per transmetre lluminositat / una biblioteca, que es vegi que a casa llegim, o almenys comprem llibres / un espai exterior, preferentment amb so d’ocellets.

Penso una estona el que he de dir / cantar / tocar –les maraques o el triangle?− i passo a l’acció. Visc sol i estic avesat a no necessitar ningú per als afers més íntims –malpensats! Vull dir la col·locació de la càmara per fer-me selfies o preparar skypes on no se’m vegi la papada. Aviat tinc el set de rodatge a punt! Poso el mòbil contra la paret, en un angle de 6º o 7º, sobre un volum de la Gran Enciclopèdia Catalana (BAG-BUI) / la Enciclopedia Espasa / la Gran Enciclopedia Sopena. Punyeta! El mòbil rellisca / cau / es torça. Sant tornem-hi! Ara sí que s’aguanta. Em poso els cascos per semblar més professional / per sentir la base de música que m’han passat / perquè ho fa tothom, no?, premo la tecla de gravar i començo la meva actuació. Les primeres proves surten fatal, no aconsegueixo vocalitzar / afinar / deixar d’embarbussar-me. Finalment, em concentro i trobo el bon to. Quan porto gairebé un minut gravat, sona el timbre / el telèfon / l’alarma del mòbil. Mecatxis! Au, va, un nou intent... Aquest cop sí que sí, no m’estic deixant res, m’apropo al tram final de l’enregistrament quan a les obres del costat engeguen la retroexcavadora / passa gent pel carrer parlant molt fort / entra al pis la dona de fer feines [Nota: si no la teniu declarada, desaconsellem la darrera opció]

Quina misèria! He perdut més d’una hora, en va. Quan jo, ara ho recordo, hauria d’estar teletreballant / telecomprant / telefonant! Abandono precipitadament la tasca. Potser demà tindré més sort / estaré més inspirat / no faré el vídeo dels pebrots. Sigui el que sigui, no crec que d’aquí a uns anys ens faci cap gràcia veure’ns a la recta final del confinament amb un xandall de l’any de la picor / amb un pentinat homemade / sense tenyir els cabells. “¡Y yo con esos pelos!”