Les Bruixes de l'Àtic (autora: Eva Pallarès i Sala)

Us recordeu de la Rateta que llegeix i explica contes al veïnat? A l'àtic de casa seva hi viuen unes bruixes terrrrrribles... o potser només arrosseguen una mala fama immerescuda?

L'Èol i l'Atena les han vist i les han dibuixat per als lectors del conte!

Fa set-cents setanta-set anys al Mas Soleiròlia Fulgurant van coincidir les Tres Bruixes de les Dovelles Socarrades. Totes havien sortit escaldades dels pobles respectius perquè s’havien incendiat ponts, esglésies, castells i torres, i les seves veïnes havien conclòs que n’eren les culpables:

—Bruixa de la Mola Rosta!, has calat foc al campanar i ara no sabem quan toca ballar, quan toca cantar i quan toca dormir!

—Bruixa de la Torre Escapçada!, t’hem sentit mentre t’esmunyies per l’avantmuralla i guspirejaves bava de foc a les politges del pont llevadís, i ara no podem sortir ni entrar a casa!

—Bruixa del Gorg Clivellat, has caminat de nit envoltada dels teus lluerts i les teves volianes, i has bufat fort fins que els carreus de l’església i de la torre han quedat coberts de sutge safarós!, i ara tot el poble fumeja i no podem posar un peu davant de l’altre!

Cap de les tres no va ni provar d’explicar que a l’hora dels incidents estaven recollint herbes i plantes a muntanya, bosc endins, per a les pocions guaridores que preparaven per a tot el poble. Tipes que sempre els caigués a sobre la culpa de tot allò dolent i obscur que passava al seu voltant, van decidir de marxar.

Després d’unes quantes setmanes de vida a la intempèrie, cadascuna pel seu compte buscava un terreny on fer sojorn durant tant temps com fos possible i totes tres van anar a espetegar, l’una rere l’altra, al Mas Soleiròlia Fulgurant, un vell casalot buit i a mig ensorrar que s’alçava en un racó d’una vall ampla i llarga, la vall de les Xàldigues Roents, on hi havia quatre o cinc cases disseminades que espurnejaven el paisatge de pedra tallada a la tartera de la vall veïna. A l’est s’esfilagarsava un riu que no era ni molt ni poc cabalós, però la remor del qual se sentia de la falda de la muntanya del nord al peu de la serralada del sud, cap a les terrasses esglaonades de l’oest i amunt cap als cims de l’est.

La història de les bruixes va córrer per la vall d’un bec a un altre. La Mallerenga Cuallarga que venia del poble de la Bruixa de la Mola Rosta ho va explicar al Lluer dels Aiguamolls i tots dos van convocar el Pit-roig Refulgent, que els va explicar que ell ja coneixia la Bruixa de la Torre Escapçada. En sabia la història per la Merla Descolorida, que també havia viscut a prop de la Bruixa del Gorg Clivellat.

Mentre passaven els anys, la història es tornava llegenda i les masies s’envoltaven de pobles, tret del Mas Soleiròlia Fulgurant. Tot i que ningú no havia vist mai les bruixes, que s’havien guanyat la llegenda i el nom de les Tres Bruixes de les Dovelles Socarrades, ningú tampoc no gosava acostar-se al casalot, que quedava a les portes del bosc de les Ombres Porpres, al nord-est de la vall, a la part més freda i obaga, a mig vessant del primer turó, just abans del congost dels Tritons Escuats.

El sojorn de les tres bruixes, que no tenien el nas punxegut ni tampoc cap arruga a les temples, ni cap berruga vora la comissura dels llavis, havia durat set-cents setanta-set anys i els pobles s’havien eixamplat. Cada cop tenien places, carrers i xemeneies més a prop, i sovint rebien visites d’excursionistes que volien descobrir nous paratges i desconstruir faules i llegendes, però només feien que crear-ne de noves.

La mala reputació de les bruixes no parava de créixer, com una bola de tela elàstica que s’omplia i s’inflava, i amenaçava de fer un pet com una gla. Que si heu enverinat la princesa, que si heu espantat els follets, que si heu escaldat el gat, que si heu fet pocions per a immobilitzar l’Univers, que si heu creat fils d’aranya per ennegrir el cor de les òlibes, que si heu escampat ratolins ferotges al bosc, que si ens heu fet un encanteri de malastrugança, que si els contes ja ho diuen, ja, que les bruixes són abominables! Per allà on passeu, tot ho arraseu; allò que toqueu, tot ho devasteu!

L’estada a la vall de les Xàldigues Roents havia arribat a la seva fi. Elles que només feien pocions i encanteris, i sí, sí que feien voleiar escombres, però mai no havien tocat ni un bigoti de ratolí, ni una ala de mosquit, ni una ploma d’àliga daurada, ni d’àliga marcial, ni de falcó pelegrí, i, per descomptat, només feien cremar troncs al foc a terra del mas.

Mentre feien les maletes, sense saber encara on farien cap, van sentir a les notícies que un virus nou s’estava escampant pel món. Potser no arribarà fins aquí?, van pensar. Van decidir que farien una visita a les Dues Bruixes de Ciutat, al número 7 del cul-de-sac de l’Esbarzer del Pou. Feia anys que no es veien i sempre els explicaven que bé que vivien al seu edifici de ciutat. Hi havia una rateta al cau de peu de carrer molt divertida i que tenia unes idees genials, i sempre hi feien petar la xerrada de matinada quan tornaven de les excursions nocturnes.

Quan hi van arribar, el nou virus havia buidat carrers i places, i s’hi van instal·lar tan definitivament com la seva condició de bruixes els permetia. Totes cinc, les Dues Bruixes de Ciutat i les Tres Bruixes de les Dovelles Socarrades, ara ja eren les Bruixes de l’Àtic.