Mitjons desaparionats (autora: Eva Pallarès i Sala)

L'Eva Pallarès segueix captivant-nos amb el seu fil de contes! Després de "Hi havia una vegada...", "El conte de la Rateta", i "Les Bruixes de l'Àtic", arriba "Mitjons desaparionats", que dona nom a la sèrie! 

La Rateta que Llegia a la Biblioteca, que viu al cau a peu de carrer del número 7 del cul-de-sac

de l’Esbarzer del Pou, ha proposat a les veïnes que cada dia expliquin un conte a l’hora que els toca sortir.

Avui són les Bruixes de l’Àtic que expliquen el conte. I això és una efemèride, una de gran,

ja que les Bruixes de l’Àtic només solen sortir quan és negra nit,

però avui a les vuit del vespre, quan comença el seu horari, s’asseuen vora la façana de davant

en tres tamborets alts, sense respatller. A mesura que es va fent fosc,

el cul-de-sac s’omple de ducs, òlibes, xuts, mussols, sibocs i altres aus, insectes i feres nocturnes.

Que les Bruixes de l’Àtic apareguin en públic és una notícia que s’ha escampat com la pólvora

de la ciutat als pobles i d’aquí a les valls i cap als cims i de núvol en núvol;

fins i tot el vent fa dies que ho canta i a les vuit en punt també s’ha ajagut

a la balconada del primer pis per escoltar la història de les Bruixes de l’Àtic.

Hi havia una vegada tres folletes, l’Úscula, la Físala i l’Èubala, que vivien al racó més fred del pol Sud, entre els plecs violeta d’una aurora austral, durant les llargues nits de l’hivern que duraven i duraven cent vuitanta-tres dies i cent-vuitanta-tres nits seguides de foscor i fred, negra nit. Quan les flamarades solars esclataven colors verds i blaus turquesa, sortien a fer surf per les muntanyes glaçades de l’Antàrtida. Uuuuuuoooooaaaaaaaa!, cridaven mentre feien una baixada per un pendent abrupte que s’enfonsava en una espessa capa de neu que havia caigut la nit anterior, o mentre recorrien un tros de glaç pla que les conduïa cap a la mar gelada més enllà de l’illa de Ross, passat el volcà Erebus.

Aquí solien parar una estona. Grimpaven amunt, amunt, i s’asseien prop del cràter, una estona no gaire llarga, perquè l’Erebus, si no escopia foc, irradiava bafarades de sofre que els tapaven els narius. Mentre l’Erebus els permetia respirar, l’Úscula, la Físala i l’Èubala s’escalfaven les plantes dels peus i les puntes dels dits amb el baf bullent que pujava de les entranyes de l’Erebus. Quan eren fora del plec d’aurora austral, el cos —sobretot mans, peus i cara— els quedava cobert de gotetes d’aigua que amb el vent i el fred cristal·litzaven i dibuixaven escultures glaçades arran de pell.

Abans de tornar al seu plec austral violeta, solien fer parada a casa de la pingüina Pinga i el seu germà, en Pingu, i jugaven a caçar volves de neu fins que veien una lluentor de llimona descolorida que esclatava rere les muntanyes, prop del seu plec. Aleshores, l’Úscula, la Físala i l’Èubala feien surf per damunt la neu fins al doblec d’aurora austral que era casa seva. Havien arribat mitjons.

Una de les cent vuitanta-tres nits de l’últim hivern austral, mentre tornaven cap a casa dibuixant meandres blancs sobre la neu que a poc a poc s’anava glaçant, no paraven de centellejar espurnejos en ziga-zaga amb les puntes de color canyella rere les muntanyes.

—No paren d’arribar mitjons! —va dir, emocionada, la Físala.

I l’Èubala hi va afegir:

—Segur que són de la Rateta, aquests dies no para de perdre’n i els seus mitjons sempre dibuixen aquests llampecs de color canyella. Cap altre mitjó no dibuixa aquest groc amb aroma inclosa! Mmmmmmm!

I totes tres van començar a riure. Els encantaven els mitjons de la Rateta, eren gruixuts i sempre arribaven nous, de llana que abrigava. I, a més, tenien aquell perfum tan peculiar que els impregnava l’armari de calma i de contes acabats d’explicar.

Les folletes del plec violeta eren les guardianes dels mitjons desaparionats. Quan un mitjó es perdia, entrava en una trama invisible gargotejada a l’atmosfera que connectava tots els punts del planeta i seguia els camins fins a l’Antàrtida, fins al punt més fred del continent del pol Sud, cap a l’aurora austral que pampalluguejava cap aquí i cap allà, fins que trobava el plec violeta de l’Úscula, la Físala i l’Èubala. I elles feien servir els mitjons que els arribaven per a teixir jerseis, pells i capes per a les criatures del pol Sud.

Sovint no sabien de qui eren, els mitjons, però els de la Rateta eren inconfusibles. Els hauria agradat molt visitar-la, però no podien sortir del fred austral, ja que se’ls desfaria l’energia i no arribarien ni a tocar terra a Sud-amèrica, que era el lloc més proper. Així que es conformaven escoltant les històries que venien amb els mitjons. S’asseien al voltant d’un foc minúscul en un racó del plec, col·locaven els mitjons de la Rateta a terra i escoltaven totes les històries que portaven abans d’aclucar els ulls per anar a dormir. Aquests dies, però, havien arribat molts mitjons de la Rateta. Al començament ja els agradava i se n’alegraven, però és que ara ja feia tres setmanes seguides que no paraven d’aterrar mitjons de la Rateta al cau violeta… La Físala, preocupada, va dir a les companyes:

—Úscula, Èubala, la història que ens va explicar el mitjó ratllat verd i rosa d’ahir no us va semblar estranya?

—Sí —va respondre l’Úscula—. Semblava que la Rateta estava trista. Potser és perquè perd tants mitjons.

—I què podem fer? No podem sortir de la vibració de l’aurora —va concloure l’Èubala, una mica trista ara, també.

Però aleshores se’ls va acudir una cosa. Una idea genial, potser, com les de la Rateta. Elles, les folletes no podien sortir, però potser els mitjons… Van recollir tots els que encara no havien desfet, vint-i-un n’hi havia de la Rateta!, i els van anar col·locant, l’un rere l’altre, a la trama invisible que connectava el món amb fils gargotejats a l’atmosfera. No ho havien provat mai, però si un camí anava cap al plec violeta, ben bé podia ser que fes el camí invers cap a casa de la propietària dels mitjons. Van bufar tres sospirs de terra setinada i els mitjons van desaparèixer…

I a casa de la Rateta, que ja feia dies que duia mitjons desaparionats i fins i tot així s’estava quedant sense, van anar arribant mitjons de tots colors, brillants, amb una aurèola de fred i de foscor, amb una olor de neu i de mar, de sal i de vent, de núvols de cendra i de pluja roent de l’Erebus, i amb una història per a explicar sobre les tres folletes Úscula, Físala i Èubala, que vivien al racó més fred del pol Sud, entre els plecs violeta d’una aurora austral.