Hi havia una vegada... (autora: Eva Pallarès i Sala)

Com que us agradarà molt aquest conte per a infants de l'Eva Pallarès i Sala, tindreu ganes de llegir o rellegir Aire ;-) 

A les petites heroïnes i als petits herois que aquests dies
comencen a sortir amb totes les precaucions,
fins i tot quan aquestes semblen més aviat de ciència-ficció.

La Rateta, que no escombra pas l’escaleta sinó que prefereix passar les hores llegint a la biblioteca, està una mica ensopida. Abans… ai, abans… aquesta paraula tan grossa que encara no té el «després»… Abans anava molt sovint a la biblioteca; és el seu lloc preferit, perquè ella és la Rateta que Llegia a la Biblioteca. I cada dia llegia i llegia a les taules del tercer pis, al fons, on se solien aplegar les ratetes lletraferides que anaven posant-se en la pell de persones i personatges, i anaven recorrent camins i muntanyes, i volaven d’un estel a l’altre, fins als confins de l’Univers. I quan l’esquena ja li demanava una passejada, triava tants llibres com li cabien a la motxilla i se’ls enduia a casa.

Just abans del confinament se n’havia endut uns quants, però ja els ha llegit taaaaantes vegades que a estones se sent desencantada, perquè no veu el moment en què podrà tornar a posar els peus en una biblioteca, i a estones, avorridíssima, perquè si no té un llibre a les mans, la Rateta no sap què fer. I el que segur que no farà mai, però mai, de la vida és agafar una escombra i anar-se’n a escombrar l’escaleta, sobretot perquè el seu cau dona a peu de carrer i no en té, d’escaleta!

Fa una estona ha sentit en Marrameu que cantussejava des del balcó del pis de sobre. Abans passejava per terrats i per balcons, però també es va quedar amb un llibre a casa i llegia sobre altres mons. Allò de la rateta i els mitjons no es pas veritat… és una llegenda. En realitat, en Marrameu és fan de la biblioteca, tant com la Rateta. Però tampoc no sembla que estigui gaire content, perquè, amb una veu ben pansida, miola: «Marrameu veu musaraaaaaanyes / a la casa de davant…».

Pobre Marrameu, pensa la Rateta, està tan cansat del seu llibre com jo dels meus contes. I les bruixes que viuen a l’àtic? Abans les sentia sortir de nit, arrepapades a les seves escombres i embolcallades en la foscor, perquè ningú no les veiés i no les escridassés… La Rateta hi solia fer petar la xerrada de bon matí quan tornaven cap a casa. Elles ja estaven confinades abans i tot! Perquè sabien que no eren gaire populars per culpa dels contes, que sempre les deixaven en mal lloc, per les escombres, pels encanteris i per les pocions! I quines pocions! A la Rateta li’n feien per guarir el mal d’esquena de tant llegir llibres a la biblioteca o per curar-li aquella tos persistent dels hiverns. I quins encanteris! Li n’havien fet un perquè tingués un contacontes a casa, però la màgia se li ha acabat i ja només balbuceja: ve-e-e-e-t a-a-a-quí una ra-a-a-a-a-a-a-a-tet-a-a-a-a-a i v-e-e-t aqu-í-í-í u-u-u-u-u-u-u-n ga-a-a-aaaat, i a-a-a-a-quest co-o-o-o-o-nte ja s’ha… ja-a-a-a-a s’ha esfu-u-u-u-u-mat! Ara no els pot demanar una poció o un encanteri per fer passar l’avorriment…

El Llop, escarransit i una mica poca-solta, també era dels que sortia de nit i la Rateta li deixava els llibres que portava de la biblioteca perquè des d’aquell cop que el van fer fora a cops de llapis, no hi va voler tornar mai més. Deu estar arraulit a les golfes… El sent udolar cançons tristes dia i nit, sense parar. En canta alguna a la Bella que Ronca, a la Ventamalsons i a la Caputxeta Llenguda, que li preparen dibuixos alegres i els hi deixen a la porta de casa a veure si s’anima, però res, el Llop, udola que udolaràs, no deixa dormir ningú.

I aleshores la Rateta té una idea, brillant o no, encara no ho sap. Construeix un intèrfon casolà amb la palla que té al cau, el fa arribar a la resta de pisos, a l’àtic i a les golfes, i proposa a les veïnes: «Bona tarda, soc la Rateta del cau a peu de carrer. Fa dies que estic avorrida perquè no tinc cap conte nou per a llegir, però me n’he inventat uns quants. Ara que podem sortir al carrer, quan em toqui a mi, de vuit a deu del matí, que és l’hora de les ratetes, us llegiré el meu. Inventeu-vos-en vosaltres i a l’hora que us toqui sortir el llegiu per a la resta de veïnes. Què us sembla?».

La proposta és tan ben rebuda que totes surten al balcó a aplaudir la idea brillant de la Rateta que Llegia a la Biblioteca. L’endemà al matí, a les vuit en punt, la Rateta es posa una mascareta petitona que ben just li tapa el morro, feta de tela grisa de coixí de cotó, surt al carrer i explica el seu conte: «Hi havia una vegada…». 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la Rateta (autora: Eva Pallarès i Sala)

Mitjons desaparionats (autora: Eva Pallarès i Sala)

Aire (autora: Eva Pallarès i Sala)