Absències

Avís! Excepcionalment, el text d’avui no té ni un pessic de ficció

Faig el trajecte habitual entre casa i el mercat. Als carrers hi ha més gent que al mes d’abril –però no pas molta més, eh? Les persianes de diverses botigues estan entreobertes. Les llibreries tenen un taulell a la porta per barrar el pas als forans, encara que hagin concertat una cita. Les botigues de roba no poden prendre aquesta precaució –quin sentit tindria?

Rera les mascaretes de rigor, retrobo cares conegudes. Amb les persones que hem coincidit durant l’etapa més dura del confinament, ens saludem efusivament. Amb amistats que no hem vist durant setmanes, també –“Esteu tots bé? Ho celebro! Vejam si poc a poc tornem a puesto...”. Intercanviem gestos de simpatia amb veïns que abans desconeixíem o no teníem ben localitzats –la infermera que molts vespres aplaudia des del balcó del davant, per exemple, o els captaires del barri. Els captaires han guanyat visibilitat, ningú no ho nega. A la falta d’un sostre estable i al col·lapse dels serveis socials cal afegir-hi que, a l’aire lliure, no hi havia altres presències o coses que els eclipsessin. No es podia mirar cap a una altra banda, per dir-ho cruament.

Heus aquí un efecte positiu del túnel que hem travessat: ara li sabem el nom al botiguer del te, o que ell i la seva sòcia s’alternen per dur la botiga i una parada al mercat –un misteri resolt! El flequer també en té un, de nom, i molta traça amb la pastisseria, i uns ulls que no han deixat de riure ni els dies més complicats. Els dependents del supermercat estan de millor humor: han superat dues baixes i han reprès els torns d’abans... Paradoxalment, el període de buidor ha fet que tots guanyéssim consistència –i no parlo només de pes− als ulls dels altres; uns altres que ara són menys estranys, fins i tot una mica còmplices. No en va, hem experimentat junts un malson que fa dos mesos era inimaginable.

Les traces de la covid19 –la d és de desembre i de Díaz Ayuso, no ho oblideu!− encara són ben visibles a l’espai públic. A fora de molts locals hi ha arquitectures efímeres de taules i cadires que esperen ser deconstruïdes per reconquerir terrasses desertes. Rera força persianes abaixades –definitivament?−, hi ha piles de diaris amb titulars alarmants que ens recorden d’on venim i on podem tornar a caure.

Més enllà del que veiem, fem inventari del que no veiem i de qui no trobem. Oi que hi ha menys coloms? És cert que les gavines n’han plomat un munt? Queda algun turista? Com és que no havíem sabut aturar aquella allau de visitants que ens convertia en estrangers a casa nostra? Què li deu haver passat a l’home del puro, que està faltant reiteradament a la cita diària dels matins? És veritat que el rodamón finès se n’ha anat a una altra ciutat, més petitona? La set d’aventura ha pogut més que el temor de la infecció? Com ha pogut burlar uns controls policials que, segons les males llengües, arriben a multar esportistes o caminaires que creuen inconscientment la ratlla del seu terme municipal?

Les absències que m’inquieten són una minúcia al costat de les que es ploren a les cases on la malaltia ha fet estralls. Als conciutadans que més han patit els devem un espai públic més amable, que els ajudi a recuperar l’alegria de viure.