El conte de la Rateta (autora: Eva Pallarès i Sala)

No! No escombrava l'escaleta, la Rateta de "Hi havia una vegada"... El conte que li sentirem explicar avui es titula "Una superheroïna sense superpoders". L'Eva Pallarès i Sala l'ha ajudat a escriure'l 😃

La Rateta que Llegia a la Biblioteca surt a les vuit en punt al carrer per

explicar un conte a les seves veïnes: en Marrameu que Veu Musaranyes,

la Caputxeta Llenguda, la Bella que Ronca, la Ventamalsons, el Llop

Poca-solta i les Bruixes de l’Àtic, que ja no surten volant amb les seves

escombres, però que avui, amagades sota l’ampit de la finestra,

escolten atentes la història que explica la Rateta.

Hi havia una vegada una nena, la Lena, que era una superheroïna. Sí, era, perquè tenia superpoders i ara ja no en té. El dia que va marxar de l’escola i els van dir que la tancaven sine die, va entrar per la porta de casa i de cop i volta va deixar de sentir els superpoders.

I en tenia uns quants, de superpoders! Primer, sentia un pessigolleig a les plantes dels peus cada cop que algú necessitava ajuda. Un pessigolleig que li anava pujant per les cames si la situació era d’emergència. Aleshores, tancava els ulls, connectava els talons, estirava el coll i l’esquena, i en tornar a obrir els ulls era prop de la persona que la necessitava. Havia de tornar caminant cap a casa, però, i això l’havia deixada en unes quantes situacions complicades. Com aquella vegada que va aparèixer als afores d’un poble que era a una hora en cotxe de casa. No podia pas trucar i dir que l’anessin a buscar perquè s’havia teletransportat per ajudar un nen que s’havia perdut al bosc i s’havia torçat el turmell… A casa ningú no sabia res dels superpoders de la Lena. Va buscar la parada d’autobusos i va arribar a casa just a l’hora de sopar. En va sortir bastant airosa: només va haver d’explicar (inventar-se, de fet) què havia fet aquella estona, i un dia sense tele.

A l’escola la cosa ja es començava a complicar. Les seves excuses ja no convencien la mestra, que estava una mica preocupada i es pensava que la Lena tenia problemes de concentració. Llàstima que no li pogués explicar la veritat…

I, ves, llàstima que els superpoders no funcionessin quan ella els necessitava. Les pessigolles a la punta dels dits dels peus només les notava quan havia d’ajudar algú altre. I quan arribava al lloc del problema els superpoders l’ajudaven a ajudar. Però per a ella, res de res.

Ah, i és clar, també tenia un vestit llampant de superheroïna. Era de color taronja i violeta, amb un llampec blanc envoltat de cinc flors blanques: tres d’apagallums i dues de ginesta. El vestit apareixia mentre es teletransportava i desapareixia en el moment en què acabava la seva missió, tot deixant que reaparegués la roba que duia abans, tot i que sempre era més neta i sense cap arruga, com si una colla de lleons i panteres l’haguessin planxada amb els ullals i algun cop de cua, amb molta cura i sense rugir.

Però des que les portes de l’escola es van cloure que els superpoders han desaparegut. La Lena ja no nota aquelles pessigolletes a la planta dels peus. I sap que hi ha un munt de gent que necessita ajuda. Ho sent a la tele i a la ràdio, i ho diuen la mare i la mare a casa quan parlen de tot el que passa. Però ara la Lena sent una impotència i una tristesa enormes. No pot ajudar ningú perquè no té superpoders.

Així que, entre les parets de casa, es dedica, primer, a fer dibuixos per a l’àvia i l’avi. I regals per a les amigues: boles i cubs de paper maixé pintades de colors pastel de totes mides, collages amb fotos, cintes de colors, retalls de diari i paper de seda, i caixes decorades amb cel·lofana, pedres i botons.

Van passant els dies i a poc a poc es va oblidant del vestit amb les flors blanques d’apagallums i de ginesta, fins el dia que, finalment, torna a sortir de casa i pot donar un respir a la creativitat i a la imaginació, que estan exhaustes!

El primer dia nota unes pessigolles a la punta del dit petit del peu esquerre que no van més enllà. Però, ep!, que jo era una superheroïna! I tenia superpoders! I amb aquest pensament un somriure llarg se li estén pel rostre, tot i que la remor sota la planta del peu s’apaga lentament i desapareix.

L’endemà el pessigolleig puja d’intensitat, però cap superpoder no fa acte de presència. Fins el dia que surt amb la bici pel caminet de les Ortigues Dolces. Per primer cop, es troba dues companyes i un company d’escola, que van caminant cap a la font del Llangot Daurat. Es queden a banda i banda del camí, i es miren per sobre de la muralla de la mascareta. Comencen a xerrar i a inventar-se paraules, com solien fer quan es trobaven a les tardes al parc. «Mirispiribuni!». «Caraterinoru!». «Limimumuix!». I esclaten a riure tan fort que es retiren les mascaretes per riure més a gust i veure’s bé la cara.

I en aquell moment les plantes dels peus de la Lena cremen de tantes pessigolles. Com més riuen més li bullen els peus. I l’escalfor li puja per les tíbies i cap als genolls. No pot parar de riure i com més riu, més pessigolles i més escalfor. I aleshores canten aquella cançó. «Sastre, pollastre, cua de moixó, que rodes per l’aigua com un salvatjó!». I les riallades se senten des de l’altra punta de món mentre van repetint i repetint la cançó. I la Lena —«Sastre, pollastre, cua de moixó…»— sent una llum ataronjada i violeta —«que rodes per l’aigua…»— que l’envolta de dalt a baix, de darrere a davant i d’un costat a l’altre —«com un salvatjó!». I mentre no para de riure nota les flors blanques d’apagallums i de ginesta que se li dibuixen al pit, al voltant d’un llampec, també blanc.