confinacontes

Ho sé, que segueix plovent... La covid19 ha vingut acompanyada d’aigua, llamps, trons i ara pedregades.  Plou sobre mullat! Però el matí de dilluns va ser esplèndid! Entre els que celebraven la segona Pasqua, els barbers i botiguers que solen tenir tancat i els que treballen per torns, a la costa hi havia prou gent. Acabàvem de posar els peus a la fase 2 i calia celebrar-ho! Vam tenir l’oportunitat de passejar-nos per una platja, contemplar el  look  dels que prenien el sol –tot mantenint la distància social− o es banyaven (!) i escoltar les seves converses . Quina xamba, va resultar que a molts els coneixíem! Alguns només de vista, d’altres en sabíem el nom i tot... S’havien escapat del barri on havien coincidit una i una altra vegada durant dos mesos –que se’ls havien fet llargs com un dia sense pa, sigui dit de passada. Necessitaven escampar la boira... i van acabar tots al mateix indret −de sorra finíssima i d’aigua cristal·lina, això sí. Potser es van reun...

[Avui sereu els lectors els que escriureu el vostre propi conte, a partir de les experiències patides –perdó, viscudes− durant el confinament i la desescalada! Vinga, aneu triant les opcions oportunes ;-)] Jo creia que a mi no, no em passaria. Que, com el virus, aquestes coses els succeïen als altres. En senties parlar i te’n compadies, de vegades amb un to amarg, o fingint una gran solidaritat. Però arriba el dia i el missatge fatídic... “Eeeeeiiii! Estem preparant un muntatge amb tots els de la colla / coral / escola ! Farem un mosaic de vídeselfies per celebrar l’aniversari d’en x / el dia internacional de n / la vida, en general ! Comptem amb tu!!! Hauries de filmar el vídeo en horitzontal / en vertical / en horitzontal i en vertical, perquè el penjarem en diferents xarxes i enviar-lo a en Gerard / Gerard / Gerard –perdó, els vostres no els munta en Gerard???− abans de diumenge / la setmana entrant / demà –no tenen res més a fer!?? ” Com que no sóc un entusiasta d...

De debò que, des de la llunyania, segueixo estimant i enyorant Barcelona  Suor freda. Dolors musculars. Tensió encomanadissa. Mirades severes. Mal humor. Ni en el pitjor dels malsons, no ens hauríem imaginat aïllats a la ciutat dels prodigis, cosmopolita, olímpica, empoderada, presumptuosa. Els nostres magnífics deu quilòmetres de platges, l’enveja d’altres metròpolis de vocació mediterrània com Istambul, Nàpols o Marsella, mai no ens havien semblat tan escassos. Sense un motiu professional que ho avali, no podem agafar la radiofònica C-58 per anar al Vallès, la C-31 per pujar al Maresme ni la C-32, cap al Garraf, per... pagar el tram viari més car de l’Estat . On socialitzarem, sense les cues als peatges de Martorell o de La Roca? Parlant de La Roca, qui deu omplir el nostre outlet  preferit els caps de setmana? Per aixecar l’ànim, sortim a estirar les cames en família. D’opcions no ens en falten. Descartem una caminadeta fins a Torre Baró: no ens atrau contemplar Ci...

[En un hipermercat de comarques, en Sergi , empenyent un carro dels grossos, enfila un passadís al costat de la sra. Peris –perdó, la Maite − ] - M. “... Doncs celebro fer la ruta plegats, confesso que em feia una mica d’aprensió venir tota sola” - S. “No ha sortit de casa des que van ordenar el confinament?!” - M. “Digue’m de tu, home! Si gairebé tenim la mateixa edat! I, aquí on em veus, jo tinc molta marxa!” - S. [Murmura, mirant cap a una altra banda] “Podria ser la meva mare! No puc amb aquestes que van de joves i enrotllades...” - M. “D’això que preguntaves... Gairebé no he sortit de casa, aquests mesos. Em deia: Maite, tu queda’t aquí tancada, al teu castell interior, que a la UCI no se t’hi ha perdut res... De productes de neteja no me’n calen, crec. Espera que em poso les ulleres per mirar la llista... Potser un Frega10, que el fabriquen aquí a prop... Tinc unes ratlles al paviment de la cuina, no saps pas com treure-les?” - S. “Això el meu par...

"No hay fines de semana en la guerra. Todos los días son lunes" (JEMAD  Villaroya ) Dedicat amb admiració al personal sanitari  💗 Vejam si avui ho faig lligar tot, que el dimecres va ser catastròfic. Veig que m’han programat set domicilis entre les tres i dos quarts de vuit del vespre. A la una he de ser al CAP per fer la reunió setmanal amb l’equip. Anem adaptant el protocol intern covid19 arran de les observacions dels darrers dies – és trist dir-ho, però no tenim dades gaire més fiables sobre l’evolució de l’epidèmia al nostre sector. A quarts de tres ajudaré la Susi a equipar-se i després m’ajudarà ella a mi. El nostre tàndem funciona de perles, espero que no ens separin, que costa molt aprendre com treballa l’altre i agafar-li confiança. Cada infermera té els seus trucs i les seves manies – suposo que ella us diria el mateix de cada doctora. A més, amb la Susi riem molt anant d’un pis a l’altre. Ella va repetint: “Tant que m’agradava a mi anar pel carrer amb mi...

Dedicat al món de l'ensenyament, a les portes de l'emergència educativa 💪  [A tres quarts de vuit del vespre, tres amics surten del punt de trobada habitual. Fa anys hi havia un quiosc on, camí de l’Institut, compraven revistes i caramels] A. “Ufff! Quines ganes tenia d’estirar les cames! He tingut un dia complicadot a la facultat!” B. “Ni me’n parlis, tu! A l’escola tenim l’equip docent i l’AMPA en peu de guerra! Fins i tot l’USTEC ha donat l’esquena a les mesures anunciades pel conseller!” C. “Creia que anàvem a caminar per desconnectar de les cabòries de feina, precisament... Que bé que s’està al carrer abans que l’envaeixin els runners , oi?” A. [Aliè al que ha dit C.] “Nosaltres al matí hem tingut una altra reunió amb l’equip deganal. Ens hi hem estat gairebé tres hores! No acabem de veure clar com farem les classes el proper curs...” B . “Ja t’ho diré, jo! Si li fas cas al nostre conseller, fareu el doble de feina amb la meitat d’estudiants din...

En un estanc cèntric i popular, un client i l’estanquer peten la xerrada... C. “Em poses un cartró de Ducados?” E. “Caram, t’ha agafat fort, a tu, això de fumar! I, a més, negre!” C. “Sí, noi. Posats a fer-ho, fem-ho bé! Ja t’ho vaig dir, oi? M’hi vaig enganxar tot passant visita amb en James, al peu de casa seva” E . “No sé si el conec...” C. “Sí, l’home del puro que des que estem confinats et fa aquelles comandes al·lucinants!” E. “Ah, és clar! El ianqui de la barba! Abans es feia baixar el tabac d’Andorra, però van enxampar el seu proveïdor   creuant un coll de muntanya ... El típic xivatasso , suposo..” C . “Des de quan tens aquesta pantalla a sobre del taulell? Que et fa por que t’atraquem?” E. “Hahaha! Me la van regalar els de Marlboro, tu. El marc és de cartró i el plàstic és perquè no m’encomaneu tots els virus que porteu a sobre! Ei, i no saps el millor: m’ho van enviar sense haver de comprar-los res! Per garantir la meva seguretat i l...

En Julià té una tossina estranya i mal de panxa. Va de ventre contínuament.   En Marçal s’inquieta. Amb precaució, li pren la temperatura diverses vegades al llarg del dissabte. No té febre, però sí febrícula. Discretament, per no alarmar-lo, dóna un cop d’ull a unes webs que ajuden a identificar els símptomes de la covid19. Semblen fiables, però ja se sap que a les xarxes no hi ha filtre... En Julià està ensopit. Havent sopat, es queda adormit al sofà mirant la seva sèrie preferida, de terror. Això és alarmant! Unes perles de suor li regalimen front avall. En Marçal prova de trucar diverses vegades al 061, al 112, al 012 i al Telèfon de l’Esperança. Com que ningú no li respon, amb el cor encongit, posa unes mudes i un neceser dins d’una bossa, per si les mosques. Sacseja el company i li diu: “Vaig a buscar el cotxe i et recullo a baix en cinc minuts. Posa’t aquest abric, que es pot rentar a 60º, i sinó el llençarem”. En Julià no té esma ni d’aixecar-se. En Marçal, q...

La coincidència de dates no pot ser casual: avui fa exactament nou anys de l’inici del moviment 15M −els #Indignats− a la Puerta del Sol de Madrid o a la Plaça de Catalunya de Barcelona. A les dotze del migdia en punt, quan s’havia acabat la seva franja per passejar, una seixantena llarga de persones grans han començat una marxa lenta pel carrer Ciutadans que ha durat ben bé tres quarts d’hora. El fet de respectar les distàncies de seguretat incrementava l’efecte de la manifestació – unes coordinadores, amb armilles fluorescents, anaven evitant les aglomeracions de més de dos individus.  Els adults amb nens − de fins a catorze anys, naturalment − miraven l’escena amb estupefacció: què era aquella desfilada de cabells blancs i caps pelats? Era gent del barri o n’havia vingut d’altres racons de la ciutat? Quina reivindicació els empenyia a assumir riscos, a circular fora d’hora quan encara no s’havia declarat la fase 1? L’estanquer ha fet un crit quan, a la capçalera ...

Avís! Excepcionalment, el text d’avui no té ni un pessic de ficció Faig el trajecte habitual entre casa i el mercat. Als carrers hi ha més gent que al mes d’abril – però no pas molta més, eh? Les persianes de diverses botigues estan entreobertes. Les llibreries tenen un taulell a la porta per barrar el pas als forans, encara que hagin concertat una cita. Les botigues de roba no poden prendre aquesta precaució – quin sentit tindria? Rera les mascaretes de rigor, retrobo cares conegudes. Amb les persones que hem coincidit durant l’etapa més dura del confinament, ens saludem efusivament. Amb amistats que no hem vist durant setmanes, també –“ Esteu tots bé? Ho celebro! Vejam si poc a poc tornem a puesto ...”. Intercanviem gestos de simpatia amb veïns que abans desconeixíem o no teníem ben localitzats – la infermera que molts vespres aplaudia des del balcó del davant, per exemple, o els captaires del barri. Els captaires han guanyat visibilitat, ningú no ho nega. A la falta d’un s...

Aquesta família de pare (P), mare ( M) i fill ( F ) s'assembla sospitosament a la de L'excel interminable ... P. “Que bona que és aquesta sopa, Dolors! Per llepar-s’hi els dits!” F. “És de sobre, pare, l’has tornar a vessar...”   P. “Estic entusiasmat , això de l’internet m’està obrint taaantes portes! No hauria dit mai que estaria tan bé tancat a casa! Per a mi, ja ens poden deixar a la fase zero uns dies més...” M. “Faries bé de sortir a passejar amb mi als matins, Santiago. Entre les estones que passes treballant i les que mires la cadena aquesta de continguts culturals, no fas exercici ni et toca el sol” P. “Sí, ja vindré amb tu, un dia d’aquests. És que no et pots imaginar tot el que aprenc a la pantalla del portàtil! Més que no pas ramblejant!” F. “Per què no fas servir l’ordenador gran, almenys, que no hi deixaràs la vista? Es veu que els portàtils ocasionen males postures... Tret que hi posis un o dos paquets de folis a sota, com el Presiden...

[Sintonia radiofònica arxiconeguda] - M. V. “Avui a l’Apèndix, el vostre programa de cap de setmana, ens acompanya l’Honorable Conseller que va dirigir el confinament i ara està pilotant la desescalada. Honorable Conseller: molt bon dia! [Amb veu fingidament comercial] Patrocina aquesta connexió el Gremi d’Àudiollibreters: els àudiollibres us fan grans i no us embruten les mans ” - H. C. “Bon dia Marta, celebro retrobar-te, et feia adscrita al periodisme cultural ...” -M. V. “Certament, Honorable Conseller. M’hi vaig dedicar en cos i ànima fins per Sant Jordi i Santa Jordina. Ha plogut molt des d’aleshores...” - H. C. “L’important en aquests moments difícils és estar al servei del públic, com ho he estat jo des del minut zero d’aquesta emergència sanitària, que no hem pogut gestionar com hauríem volgut perquè Madrit ha recentralitzat de manera inconstitucional –sí, ho heu sentit bé, inconstitucional− les competències en Salut” -M. V. “Gràcies pel titular, Honor...

No us va semblar seduir,  el personatge femení de Manies , oi? Pobra Marisa, víctima de judicis temeraris...   Estic afamada. Fa dies que no menjo ni un mos. Concretament, des que en Manel va marxar de casa amb un cop de porta. Durant tota la setmana l’he trucat insistentment i no hi ha hagut manera de contactar amb ell. La Sandra, la nostra filla, tampoc no m’agafa el teléfon. Vejam si hauré d’acabar recorrent al gendre... No tinc ganes de rondar tota sola per la urbanització ni per Matadepera. No vull donar munició a les tafaneres del poble. Me’n vaig a Castellar del Vallès, on no em coneix ningú. Aparco el cotxe i entro a la primera botiga oberta: un establiment de La Sirena. No n’havia visitat mai cap. A casa des que ens vam casar només hem gastat producte fresc. Ho he predicat als quatre vents − amb un deix d’autocomplaença, ho reconec. Sé d’amigues que compraven el peix i el marisc congelat a una cadena que es deia Eismann. Qui sap si encara existeix... En aq...