Moda (i mode) d'estiu

Ho sé, que segueix plovent... La covid19 ha vingut acompanyada d’aigua, llamps, trons i ara pedregades. Plou sobre mullat!

Però el matí de dilluns va ser esplèndid! Entre els que celebraven la segona Pasqua, els barbers i botiguers que solen tenir tancat i els que treballen per torns, a la costa hi havia prou gent. Acabàvem de posar els peus a la fase 2 i calia celebrar-ho! Vam tenir l’oportunitat de passejar-nos per una platja, contemplar el look dels que prenien el sol –tot mantenint la distància social− o es banyaven (!) i escoltar les seves converses. Quina xamba, va resultar que a molts els coneixíem! Alguns només de vista, d’altres en sabíem el nom i tot... S’havien escapat del barri on havien coincidit una i una altra vegada durant dos mesos –que se’ls havien fet llargs com un dia sense pa, sigui dit de passada. Necessitaven escampar la boira... i van acabar tots al mateix indret −de sorra finíssima i d’aigua cristal·lina, això sí. Potser es van reunir per fer la cloenda dels “Confinacontes”? Tret que vingui un rebrot i els de Madrit ens tornin a enclaustrar, és clar... Donem la paraula als veïns, que, amb la seva barreja habitual de ficció i no ficció, siguin protagonistes una darrera vegada... De passada, tafaners com sou els lectors, lligareu caps que us quedaven solts:

-Carmen [Una mica de paper, sisplau] “...Trobo que el color negre sempre escau... fa molt elegant... i a l’estiu, no sé perquè, no es porta tant... La reina i les infantas estaven esplèndides, enmig dels parterres de la Zarzuela... Quines nenes tan mones... I quina dignitat institucional! Quan vaig veure la foto, em vaig tornar monàrquica de cop!”

-p.a. [Tingueu pietat] [Sorneguer i visiblement republicà] “Per anar a repartir llet i oli amb els grandes de España i les órdenes militares es devien posar una altra roba, suposo...! Que medieval, tot plegat... I, a sobre, en Sánchez reconeix que està intentant desmantellar una policía patriótica... Que no comptin amb mi!... La seva democracia ensenya totes les vergonyes, encara que pretenguin tapar-les amb quatre parracs...”

[...]

-Julià [Símptomes] “Sí, tu, ja tenim l’estiu a sobre! Les temperatures faran un salt cap amunt el dia menys pensat!!! [Visiblement no ha consultat la météo] T’has afaitat avui per la calor?”

-Rafa [Múscul] “Què va! Ho vaig fer el dia abans d’entrar a la fase 1, que no va ser la primera [Riuen una bona estona] M’havia costat Déu i ajuda aconseguir-la, aquella barba hipster, però era incompatible amb la mascareta... No garantia l’estanquitat! A més, en un webinar de feina vaig veure el quefe mig barbut, amb quatre pèls mal comptats, i em vaig dir: si ell en duu, jo me la trec! Si no lligo tant com abans, me la tornaré a deixar...”

[...]

-Eva [Llaços / Múscul / L’arràdio] “Em proposen dues opcions, o tornar-me d’aquí a sis mesos els diners que vaig avançar el mes d’octubre o compensar-me amb roba bona, per al dia a dia, durant aquesta temporada i la següent. No sé què triar... El que és segur és que el vestit no cal que me’l facin!”

-Clàudia [Solitud] “Ho tindran complicat, les botigues de núvia... Com tants altres negocis, eh? Trobo que t’ho agafes prou bé! Jo m’hauria ensorrat, la veritat... Sé d’una parella a qui li van tancar el restaurant del convit pel virus; uns altres nuvis es van quedar sense convidats... però és que això teu, trencar amb el nòvio quan ja havíeu enviat les participacions...! En saps res d’en Rafa? I amb el conseller què??? Hi va haver rotllo o no, aquella nit?...”

[...]

-Roger [La rifa / Mems] “Divendres van venir tres homes a visitar la residència... Van dir que eren de la Fiscalia, no sé pas què ens volen, hem cuidat els avis tan bé com hem sabut i no se’ns n’ha mort ni un! Ni la Vicenteta, que té cent dos anys: onze menys que la senyora d’Olot que va sortir a tants reportatges! Anaven amb traje i corbata, tu, feia temps que no veia gent guarnida així!”

-A. [Calvari] “Ja ho pots ben dir! Ara resulta exòtic, veure algú vestit de cap a peus... L’altre dia estava fent una classe en línia, em vaig aixecar per córrer la cortina de l’habitació i se’m va veure el pantaló de quadres del pijama a sota la camisa blava... Tot el glamour se’n va anar en orris en deu segons! Quina vergonya... i quin riure!”

[...]

-Rosa [Un servei essencial] “Mira aquell d’allà... No és pas l’urbano que patrullava pel barri fa un temps? Se’l veu fortot, com m’agraden a mi... Veus? El seu moreno paleta trobo que té morbo, però en canvi al moreno mascareta no li sé trobar el què... Diuen que aquest estiu es durà molt...”

-Maite [Noves professions] “Sí que ho diuen... Les modes són taaan imprevisibles... Jo des de fa dies quan veig unes mans d’home pàl·lides penso: és cuidadós i pren precaucions, amb aquest sí que anirem bé... Ei, quan passi tota aquesta moguda eh? Ara no m’apropo ni a la meva ombra! I consti que de ganes no me’n falten! Cada dia em costa més contenir-me...”

[...]

-Sergi [L’excel interminable / A l’internet / Noves professions]: “Se m’ha fet dur... Mira que a casa hi ha bon ambient, eh? Però mai no m’hauria imaginat veure el meu pare en xandall... Un xandall dels 80, d’aquells de tactel... Discretet de colors, per sort... Portava anys dient-li: no et pots treure el traje i la corbata ni els diumenges? I ara enyoro la seva estampa d’abans...”

-Sandra [Manies / La Sirena / Plàtan] “Qui pogués plorar amb els teus ulls! A casa hi ha hagut un terrabastall de mil dimonis durant aquest confinament. I no parlo de les guàrdies interminables, de les visites domiciliàries als pacients, de veure que queien com mosques...”

-Sergi: “Què us ha passat?”

-Sandra: “El meu, de pare, la va fer grossa! La mare, carregada de manies com està, li endossava roba barata que es rentés a 60º i l’enviava a comprar a Terrassa... i ell es va acabar liant amb la caixera d’un Lidl! Una cajera-reponedora molt maca, cal dir-ho. El cuida com una floreta i el fa anar ben pinxo!”

-Sergi “I la teva mare com s'ho ha agafat?”

-Sandra “D’entrada, volia que tornés a Matadepera tant sí com no. Li va dir que estava disposada a perdonar-lo. Ell li va etzibar, literalment: ‘No m’has de perdonar res! Odia’m tant com puguis! Estic vivint una segona joventut i només demano respecte!’ Ella ho va sentir, ho va pair i no va plorar ni una llàgrima més. Està irreconeixible! S’ha apuntat a uns tallers de formació ocupacional que comencen la setmana vinent, si hi ha reforç de professorat... El sector de l’ensenyament també està passant un calvari... Quin desastre, tot plegat!”

-Sergi “Aquest confinament ens ha fet de mirall, individual i col·lectiu... I no sempre ens ha tornat la imatge desitjada, ni de nosaltres mateixos ni del nostre entorn. Jo m’he menjat molt el tarro, com tothom, suposo... com el teu pare, és clar...”

-Sandra “Suposo que sí... La veritat: ha estat valent, a la seva edat, oi?”

-Sergi “Molt valent!... Jo em dic que tinc tot el dret del món a ser feliç i a la realització individual, a l’estil Mediterràniament, take it easy... Però no compro el món que ens han intentat vendre, lliure de compromisos... una societat poc solidària, amb compartiments estancs, on no teixim prou xarxa... Bé, de fet en fem molta, de xarxa! Fèisbuc, Insta, selfies, likes, filtres a les fotos i molta punyeta, cadascú mirant-se el melic... Ho he posat a ratlla, tot això... M’ha caigut la bena dels ulls... Resulta que estàvem sols, aïllats, com els de Barcelona... Per cert, no t’han fet una mica de pena, allà comprimits?”

-Sandra “Gens ni mica... El país és gran i esplèndid, un reequilibri territorial és inajornable. També pel que fa als recursos sanitaris... I què hi has vist al teu mirall?”

-Sergi “La covid19 ens ha donat una oportunitat per reconèixer-nos i reinventar-nos com a amants −qui té parella−, com a fills, germans, amics... Jo vull ser pal de paller de coses grans, com tu! Sempre has estat el meu referent, a més de la meva cosina! [Ara li escaurien l’emoji de Superstar i el de la cara enrojolada] No sé de quin paller parlo... Sovint dubto que ningú vulgui fer mai pinya amb mi, em sento una mica inútil... Però no defalliré!... Podré comptar amb tu, ni que sigui per explicar-t’ho?”

-Sandra “És clar que sí! [Es fonen en una abraçada, la primera des de fa mesos, transgredint la prudència més elemental] Has de tornar a venir a casa, t’hem enyorat molt tot aquest temps, sobretot les nenes! Volen que els tornis a explicar contes d’anar a dormir! Com abans, com sempre...”