Intercanvis furtius

És clar que ha canviat, el meu dia a dia des que es va decretar el confinament! Abans duia una vida força tranquil·la, ara pateixo moltíssim! No, pel virus no! Tinc plena confiança que als hospitals s’està fent molt bona feina i que, si seguim les indicacions d’higiene i de quedar-nos a casa, no ens encomanarem pas. Sobretot ho passo malament els dimarts i els divendres, els dies que surto de casa per anar a comprar. Inquieta de mena com sóc, pateixo per si m’aturarà la policia i em descobrirà. Ei, no és que faci res malament! Almenys no faig res que estigui expressament prohibit, però estic segura que em posarien problemes, potser una multa i tot. I si m’enviessin a la garjola??? No sé pas qui cuidaria la mama, la Cuqui i en Pol!

Prenc totes les precaucions que puc. No, no parlo pas de guants ni de mascaretes, que també! Deixeu que us ho expliqui. Cap a tres quarts de deu m’estic una estona a la finestra, com si badés mirant el carrer. No hi camina gairebé ningú, quina desolació! Quan acaba de passar la patrulla dels Mossos, deixo el mòbil a la tauleta de nit –no fos cas que em tinguessin geolocalitzada– i surto de casa, ben equipada. Em poso roba fosca per passar desapercebuda i intento no mirar ningú als ulls. Si trobés algun conegut i ens aturéssim a xerrar, encara que fos a distància, potser se’m notarien els nervis. Mentre camino cap al supermercat, les campanes de la Catedral toquen les deu. Em reconforta sentir-les, què voleu que us digui! Penso: “Clara, si la setmana passada no va passar res, aquesta tampoc, ni la vinent, ni les següents! No em siguis paranoica! Qui s’hi fixarà que vas a comprar amb el carretó ben ple? La gent està per altres coses, i la policia també!”

Avui, per exemple, ha travessat el pont de pedra. M’he apropat al primer objectiu: la fleca. A fora hi havia cua. He romancejat una mica, com si mirés aparadors, fins que he vist en Pau a la cantonada. Quan l’he tingut a tocar, m’he posat a la cua, i ell tot darrera. Ens hem saludat amb els ulls, neguitosos. Fa uns dies suàvem i tot, ara ja ho tenim per mà. Han passat dos agents de la policia municipal. Instintivament, tant en Pau com jo hem mirat a terra. Jo resava i tot, i em deia: “Que no notin res, sisplau!” A la fleca només s’hi pot entrar de dos en dos –guardant la distància de seguretat, és clar. Quan la clienta que em precedia se n’ha anat, jo m’he apropat al taulell i en Pau ha entrat. Tot en ordre. Jo he deixat el carretó al meu darrera. Ell tenia el seu a davant. Quedaven a mig metre l’un de l’altre, si fa no fa. En Pau ha tossit una mica (“Compte, Pau! No ho engeguis tot a rodar!”, he pensat). El flequer, és clar, no li treia l’ull de sobre! Quan, de cop, s’ha girat per tallar-me un pa de mig, he aprofitat l’oportunitat: he tret furtivament els quaderns i els llàpits de colors del meu carretó i els he introduït al d’en Pau. Ningú no ho ha vist! Ens hem picat l’ullet discretament. Qui ho diu que no està bé? Tot endreçant armaris, l’altre dia vaig trobar material de l’escola –ENRI: 20 Hojas de 150 grs./m.²: 240x340 m/m–, i ell és artista i no pot anar al seu taller!

He sortit ben cofoia cap al segon objectiu: la farmàcia Bartrina, on hi ha poca llum –ens va millor que la Soler. L’Àngels m’estava esperant a la placeta del Gra, sota un tendal, resguardant-se de la mirada de la gent tafanera –tothom s’ho xerra tot, al nostre barri!–. M’ha vist arribar. S’ha ajustat la mascareta. Ha empès la porta amb el peu i l’ha deixat entreoberta perquè jo no hagués de tocar el pom –t’estimo, Àngels!–. Ha demanat els seus grànuls d’homeopatia perquè sap que estan als calaixos del fons. Era la nostra! Ha agafat de la seva bossa el Jueves i el Sàpiens de la setmana passada i els ha entaforat dins del meu carretó. Jo l’he mirat angoixada i li he preguntat, amb un fil de veu: “I l’Hola???” Abans no tornés la dependenta, ha tingut temps de respondre: “La mare encara no se l’ha acabada, te la duré dimarts! Recorda-te’n de portar-me el Cluedo i el Mastermind, que els he de retornar als Sarsanedas!”