Franctirador

-


Va sortir de casa encès d’ira. L’extremisme té aquestes coses. L’arma al cinyell, carregada. Havia arribat l’hora de fer justícia en aquella ciutat resclosida, confinada. Ell seria l’heroi que alliberaria tanta gent vulgar del seu patiment absurd. Els carrers estaven deserts. On era tothom? Es va plantar a la porta del supermercat. Un empleat amb cara de pomes agres li etzibà: “Eh! Aquí no entra ningú sense guants ni mascareta!” No ho havia previst. La maldat no eximia de complir les mesures de protecció. Contrariat, se’n tornà al seu pis. De camí, disparà a les rodes del darrera d’una furgoneta de repartiment i a un colom distret. Li fallà la punteria. La furgoneta accelerà i el colom s’envolà, cel amunt. Ell es reclogué novament al seu pis. Seguí vomitant el seu odi a les xarxes.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'home del puro

-
“...Al principi del confinament, el vaig veure un grapat de dies al carrer de casa, dues portes més avall de la nostra. A les onze del matí, tant si feia sol com núvol, fins i tot si roinejava, sortia a fumar-se un puro monumental que empestava l’aire durant molta estona. Es movia poc de la llinda de la seva porta forana: quatre passes amunt, quatre avall, aturant-se de tant en tant, assaborint cada calada com si fos la darrera. Visiblement, a la seva ànima lliure no li importaven les restriccions ni li feien por les multes. Li devien pesar poc la percepció i la pressió socials: ningú no el coneixia; amb prou feines retornava les salutacions , amb paraules escasses i poc intel·ligibles. No vaig saber quants anys posar-li –setanta llargs? Rera una barba blanca descuidada, brillaven uns ulls clars i menuts i una cara enjogassada, de murri, com la que li recordo a l’avi quan havia fet una trapelleria . Les setmanes següents, la telefeina em va tenir clavat davant l’ordenador sense
Llegeix-lo »

Petites transgressions (autora: Anna Repullo i Grau)

-
L'Anna porta una colla d'anys instal·lada a Brussel·les amb la seva família. Coneix les interioritats de les institucions de la UE. Sortosament, la grisor del plat pays i de les oficines comunitàries no li ha tret ni la fantasia ni les ganes d'escriure! Sabeu aquelles ampolles, pots, potets i potirons que teniu arraconats al fons de l’armari del lavabo ? Penseu per un moment com deu ser la seva vida. Imagineu-vos com deu ser estar-se anys i panys tancat en un armari. Això sí que és un confinament, i la resta són bajanades! Quants cops deuen haver sentit les pessigolles d’algú llegint les instruccions d’ús, que tot seguit ho deixa córrer. Semblava una utopia tenir el temps de deixar reposar un producte a la cara, els cabells o el cos durant 15 o 20 minuts. D’ençà unes quantes setmanes tot s’ha capgirat i han canviat les tornes, també dins els armaris. Les cremes de mans comparteixen confidències amb les cremes de peus: – Ha estat màgic, li han quedat les mans suau
Llegeix-lo »

Manies

-
Abans, als pobles, quan algú estava alatrencat o feia coses estranyes, deien que tenia manies. Sobretot passava amb les dones: les seves muntanyes russes hormonals suscitaven una profunda incomprensió, no només entre els homes. Aquesta associació de la paraula manies amb el que ara anomenaríem depressió em va fer agafar-li mania, què voleu que us digui! Per això, quan la meva filla gran em va dir que estava carregada de manies li vaig penjar el telèfon sense cap explicació. Prou! Què s’havia cregut, aquella bleda assolellada, que anava tot el dia rera el seu marit, fent-li d’esclava, dient-li que sí de tot. L’altre dia, tot remirant les fotografies del seu casament, li havia vist una lleugera corba al ventre i ho havia entès TOT: aquells somriures còmplices, aquelles miradetes, aquell desfici per fer-se petonets, fins i tot al davant de les ties... i m’havien volgut fer creure que el part de l’Alba havia estat una mica prematur –jo vinga explicar-ho a les amigues, que es devien mofar
Llegeix-lo »