Aire (autora: Eva Pallarès i Sala)
A l'Eva li apassiona escriure des de fa mooolts anys. Està impulsant un projecte personal de contes infantils il·lustrats com "L'Èol, l'Atena i la pluja rosa" (escolteu-lo, sisplau, us alegrarà el dia!). És correctora i traductora de professió i vocació a Contextuàlia.
A les petites heroïnes i als petits herois
que aquests dies s’han quedat a casa
i han fet del confinament
una oportunitat d’aprenentatge, de creixement, de futur.
A les petites heroïnes i als petits herois
que aquests dies s’han quedat a casa
i han fet del confinament
una oportunitat d’aprenentatge, de creixement, de futur.
Està a punt de
posar la mà a la maneta de la porta quan una veu l’avisa: «Els guants…». Ai,
sí, guants, mascareta. Li sobra mascareta per dalt, per baix i pels costats,
però no pot sortir si no se la posa. I els guants… bé, els guants són com
bosses de supermercat amb dits, però deuen fer efecte… L’Ilse hauria preferit
posar-se un escafandre, però no en tenen cap i ara no es pot comprar res per
Internet. Ni enlloc. No hi ha ni diners ni botigues obertes.
Fa vuit setmanes
que és tancada a casa. Vuit. Abans que tanquessin l’escola ja estava tancada a
casa. L’havia atacat un altre ésser invisible i li havia provocat una pneumònia
que l’havia deixada al llit a trenta-vuit de febre… potser ja era el
coronavirus… Una agulla de punta rodona glaçada li recorre ara una vèrtebra i
ara una altra, les tres primeres, a poc a poc, les altres, d’una revolada, i
s’espolsa ràpidament la tremolor que se li estén fins a la punta dels dits i
dels cabells.
I encara té la
mà a la maneta de la porta. Tenia tantes ganes de sortir i córrer i saltar i
agafar el patinet i escapar-se carrers enllà, però ara que ho pot fer no sap si
està assaborint el moment previ a la felicitat màxima o té… una mica de por.
«Que sortim?»,
pregunta la mare des de darrere. Ella ja ha sortit altres vegades. Posa’t la
mascareta, no t’oblidis els guants, agafa l’alcohol per quan surtis de la
botiga, passa l’alcohol pel carro, no t’acostis a ningú… Mama, em fa por que
surtis. Mama, no vull que surtis.
Fa dues setmanes
l’Ilse va construir al racó de l’habitació un refugi antimonstres, com el de la
nena del conte… perquè… qui diu que aquests monstres que volten per tot arreu
no entraran per la finestra?
Abans a l’Ilse
no li feia por res. Bé, gairebé res. A la nit no li feia gràcia llevar-se del
llit i anar sola al lavabo. Les ombres desperfilades dels mobles i els llençols
es convertien en malsons traïdors, i preferia quedar-se amagada, aferrada al
coixí, sense dormir, que no pas sortir a la negror glaçada de les rajoles i les
parets. Amb el primer bri de llum sempre pensava que n’havia fet un gra massa.
Ara fa un sol
que enlluerna façanes i llambordes. De cop, aquella por nocturna sembla una
bona companyia. És diumenge. Un bon dia per a tornar a tastar l’aire. Té
companyes que viuen en una casa de pagès i han degustat aire, sol, pluja i vent
cada dia. Però l’Ilse viu en un carrer.
«Ilse?». La mare
se la mira, preocupada. Li agafa la mà… bé, la bossa de supermercat amb dits, i
s’asseuen al primer esglaó de l’escala. Li semblava que el dia que pogués
sortir es posaria l’escafandre que haurien comprat per Internet, agafaria el
patinet i sortiria com un coet a recórrer els fils de vent. Durant les últimes
setmanes ja notava com li espetegava el vent a les galtes mentre s’afanyava
carrer avall i trencava cantonada cap aquí, cantonada cap allà, i res ni ningú
no la podia aturar fins que es plantava al mig d’un toll d’aigua i començava a
saltar i saltar fins que el fang li tapava les celles.
Però, arribat el
moment, el cor li ha fet un salt. I si els monstres de la nit no són tan
monstres i resulta que allà fora n’hi ha uns altres, de monstres, uns
d’invisibles que qui sap si no es poden colar per les bosses de supermercat amb
dits? I si s’escolen pels forats que deixa la mascareta? I si entren pels
mitjons o s’enganxen als cabells?
La mare l’abraça
fort. S’abracen fort a l’escala i l’Ilse espia el sol que lentament es va
movent a la façana de davant. Si no sortim avui, ja sortirem demà. O demà passat.
O el dia que en tinguis ganes.
Durant vuit
setmanes només ha tocat la pell de la seva germana, de la mare, del pare i de la
Fletxa Blanca, una gateta tota negra que té una taca blanca en forma de fletxa
al clatell. Amb la seva germana tant s’abracen com es declaren la guerra. I
quan es declaren la guerra també es toquen i aquests moments de contacte han
estat el seu aire.
Fa setmanes que
no dorm una nit sencera. No és per la por de sortir del llit i de les ombres
que haurien d’estar quietes i no paren de bellugar-se, no. Es desperta. I quan
se’n va a dormir s’abraça tan fort com pot al coll de la mare, o del pare.
Aire. Abans no necessitava abraçar-se; de fet, preferia adormir-se sola i si
algun dia volia companyia, l’Ilse, en una punta, i la mare, a l’altra. Aire.
Continua
l’abraçada amb la mare. Aquesta abraçada els durarà anys, a totes dues.
S’aixeca. Agafa
la maneta de la porta. Li arriba arran de nas. Fa força i la comença a obrir.
I respira fondo,
sense pensar en res. Tanca els ulls i deixa que el sol l’enlluerni endins.
Somriu i se sent valenta. Obre els ulls i comença a caminar, no tan de pressa
ni tan exaltadament com s’esperava, i assaboreix, ara sí, a poc a poc, cada bri
d’aire que inspira, se’l queda a dins i el deixa anar, a poc a poc, i hi torna.
Tot el carrer. La primera cantonada… I comença a córrer.
M'ha encantat! Ja la veig...
ResponElimina