Solitud

Dedicat a totes les persones anònimes que, a petita escala, han alleujat el confinament de la gent del seu voltant. Amunt, que fa pujada! (Perdó: Avall que fa baixada!)

Aquesta nit no he dormit gens bé. Quelcom dins meu augurava un trasbals majúscul. A quarts de sis he saltat del llit, cansada de donar-hi voltes com una croqueta. M’he regalat una bona estona sota la dutxa i, després d’esmorzar iogurt amb fruita i cereals, he anat a regar els geranis del balcó. Mentre fumava la primera cigarreta del dia, he vist passar uns runners esperitats, tots en la mateixa direcció, cap a un dels pulmons verds de la ciutat. “Clàudia, has de procurar mantenir-te sencera”, m’he dit.

A quarts de nou he fet la ronda habitual de trucades a les veïnes per saber què els calia del mercat. Com cada dissabte durant els darrers cinquanta dies, he muntat una llista amb cinc columnes, he preparat les bosses per a cada comanda, tres parells de guants i dues mascaretes –se’m foraden i se m’esquincen molt, amb tanta compra− i m’he disposat a baixar al carrer. Abans de sortir del pis, he fet una ullada ràpida a l’insta: ja hi havia imatges de diversos racons idíl·lics amb grups de gent alegre celebrant una llibertat acabada d’estrenar. “Clàudia, sigues forta, tu tens unes obligacions!”

A un quart de deu estava enfilant cap a plaça amb el carretó. A l’avinguda m’he creuat tres cotxes que, a més de fer un soroll infernal, han empudegat l’ambient durant una bona estona. Fins i tot n’hi ha hagut un que m’ha passat arran i m’ha obligat a pujar a la vorera –què es pensen, que la calçada només és per a ells? De sobte, un ciclista a gran velocitat ha estat a punt d’envestir-me mentre creuava un pas de vianants −sense mirar, reconec que n’havia perdut l’hàbit. Una parella tornava ben suada de fer exercici i dos adolescents lluïen samarreta màniga curta i pantalons per sobre del turmell. A pèl, amb la boca destapada. Una tristor profunda s’ha apoderat de mi, ho reconec. He estat a punt d’asseure’m a un banc, però ho he descartat –qui sap quant temps feia que no l’havien desinfectat? També he descartat eixugar-me les llàgrimes a la font –la xarxa pública d’aigua havia estat precintada el 14 de març. El món cruel que havia après a acceptar al llarg de set setmanes, les regles severes que ara gestionava magistralment, s’engrunaven al meu voltant. I no era només a la meva ciutat. Els diaris anaven plens del desconfinament flexible a tot el país, de les famoses quatre fases −0, 1, 2 i 3−, de les franges horàries... Tots els esforços per encaixar en aquella realitat que a l’inici semblava irreal, distòpica, de cop i volta esdevenien fútils, absurds, paranoics. Dur guants aparentment era una cosa de pringats; retenir les pulsions de la primavera encara més...

Qui em voldria per caminar, per anar amb bicicleta, a mi? Qui m’estimaria, de manera absoluta, amb l’entrega que jo anhelava oferir i rebre? Des que en Pere m’havia deixat abruptament, gairebé sense explicacions, la confiança en mi mateixa s’havia ensorrat. Els cinquanta dies d’anestèsia col·lectiva, en els quals molts havíem cridat casa!, havíem estat de sucre –com quan jugàvem a la peste−, s’anaven esvanint. Les hores i més hores reclosos als respectius espais de seguretat, asexuats, en stand by, sense un brogit permanent de fons, aviat serien un record –per a la majoria, un malson. Jo, a més de treballar amb l’eficàcia habitual, havia pastat pa, havia cuinat i repartit pastissos, havia arreglat la robeta de nines de totes les nenes de l’escala, havia llegit amb avidesa i havia compartit llibres... havia seguit i impartit cursos online de franc, havia enviat textos i vídeos de suport a tothom que sabia fràgil, havia escoltat les confessions i els pecats de mig món, havia animat el balcó del barri amb ranxeres i boleros, havia mediat en conflictes difícilment resolubles, tenia les flors dels testos precioses perquè el carrer fes goig, havia reprès contacte amb gent extraviada de deu i vint anys enrera, havia cuidat les meves veïnes estimades, que miraculosament –no, gràcies a mi!− estaven esquivant la covid-19, havia encomanat pessics d’alegria als comerciants, als passavolants que em creuava, fins i tot als rodamons... 

Però no m’havia preparat per tornar a la societat d’abans, en diguessin vella o nova normalitat. Per què deixaríem de creuar somriures amb gent anònima, celebrant el misteri de seguir amb vida? Per què competir, si es podia cooperar? Per què aspirar a creixements de dos dígits, quan era possible mantenir-se o, simplement, millorar de forma paulatina, col·lectiva, solidària? Per un moment, vaig maleir que el bitxo no se m’hagués emportat. Almenys, les estadístiques m’haurien recordat i al barri m’enyorarien.

Ara sí que he caigut en un pou profund. Per a mi, no hi ha ni un bri de llum al final del túnel. L’única llum a l’abast és la de la pantalla que em connecta a la feina. Una feina que no ha parat de créixer, en la distància. Em vull convèncer a mi mateixa que és la meva passió. Un cop més, serà el refugi de la meva solitud.